La gran batalla en la crispada arena política actual és, de fet, la que enfronta de manera no gens conciliable Espanya i l´Antiespanya o, més ben dit, les Espanyes, d´un costat, i les Antiespanyes, de l´altre. Problemes objectius i molt greus han passat, en les proclames dels principals partits polítics, a segon o tercer pla respecte a l´independentisme a Catalunya i fins i tot al possible contagi d´aquest procés a altres territoris. Mariano Rajoy i els seus adlàters i alevins inclouen les paraules ´Espanya´ i ´espanyols/es´ tres o quatre vegades cada mig paràgraf i tanquen ferrenyes files ideològiques a l´entorn de conceptes com ara la sobirania nacional, la unitat de la indivisible nació espanyola, la igualtat entre totes les comunitats autònomes i tots els espanyols, la intangibilitat de la Constitució pel que fa a eixos principis i l´inviolable imperi de la llei que ens governa. Més o menys de la mateixa manera s´expressen els caps de llista, els portantveus i els seguidors de Ciudadanos, si bé ho fan d´una manera menys retòrica, més en sintonia amb el rostre de jovenot de casa bona que passeja Albert Rivera pels platós de la tele. I tampoc se n´allunya molt el missatge de Pedro Sánchez, com més va més incapaç de conjugar els particularismes dels socialistes valencians, gallecs o bascos amb l´interessat i arrauxat jacobinisme panespanyol dels extremenys i, sobretot, de Susana Diaz, virreina d´Al Andalus, el principal feu i la gran pedrera de vots al PSOE. Al seu torn, Podemos encapçala la seua agenda de propostes amb el respecte al dret a decidir el seu futur per part dels pobles i nacions que conformen les Espanyes, fent seguir, aquest principi (que tots els constitucionalistes d´abrandat nacionalisme espanyol rebutgen de pla), per una sèrie de demandes que suposen un atac frontal a les polítiques i els mètodes emprats pels dos grans partits d´àmbit estatal. La resta de les formacions s´alineen de manera més o menys ajustada amb una de les dos maneres d´entendre l´organització de l´estat espanyol. En qualsevol cas, els números no ixen.
Hom ha parlat molt en els últims dies d´un pacte de govern ´a l´alemanya´, sense parar esment al fet que, a Alemanya, no hi ha partits nacionalistes no alemanys i que la presència de nacions culturals històriques no germàniques que encara viuen a l´actual territori alemany és mínima i minvant: els vora mig milió d´eslaus wends o sòrabs de l´antiga Lusàcia, a cavall entre Brandemburg i Saxònia; els 50.000 danesos de Schleswig, al sud de la frontera alemanya amb Dinamarca i dels quals entre 10.000 i 20.000 tenen el danés com a llegua d´ús quotidià; els poc més de mig milió de frisons del seguici d´illes que s´estén al llarg de costa septentrional d´Alemanya; els escassos milers de romanís i sintis, descendents del qui sobrevisqueren a l´holocaust gitano (Porraimos) dut a terme pels nazis alemanys i els feixistes italians i centreeuropeus durant la II Guerra Mundial. Hom parla també, a l´hora de cercar models, del ´pacte a la portuguesa´, sense parar esment tampoc que Portugal és l´única nació-estat de l´Occident europeu, un estat els ciutadans del qual, si n´exceptuem els immigrants recents, són tots de nació cultural portuguesa. Això vol dir que, en el cas espanyol, tant la gran coalició PSOE-PP-Ciudadanos com la coalició PSOE-Esquerra Unida-Podemos haurien de incloure necessariament en els seus pactes partits nacionalistes perifèrics.
Els números no ixen a Espanya perquè els apòstols del nacionalisme espanyol conformen, paradoxalment, l´Antiespanya, mentre els nacionalismes no castellans són, en realitat també, hereus de les Espanyes, d´aquella Espanya plurinacional i pluriestatal que volgueren anorrear la batalla D´Almansa i la crema de Xàtixa per les tropes francoespanyoles del duc de Berwick, els decrets de Nova Planta promulgats per Felip V, l´abolició de la Corona d´Aragó decidida pel primer Borbó hispànic i la caiguda de Barcelona en mans també del duc de Berwick l´any 1714. Si, hi ha dues Espanyes, males de conciliar i sempre a frec de la ruptura que ja va intentar la Generalitat de Catalunya rebel a Joan II, pare de Ferran el Catòlic. Ho va intentar també Ferran el Catòlic quan volgué engendrar un fill en la seua segona esposa, Germana de Foix, i, liquidar, així la unió dinàstica de Castella i la Corona d´Aragó. Ho intentà de nou la Generalitat catalana en 1640, i una altra volta en la Guerra de Successió... Encara en 1852, Francisco Jorge Torres Villegas, de la Sociedad Económica Matritense de Amigos del País, distingia, a l´hora de dibuixar el mapa polític d´Espanya, entre la España uniforme i purament constitucional (l´antiga Corona de Castella), la España Foral (Navarra i el País Basc) i la España incorporada o asimilada (la Corona d´Aragó). Totes les constitucions espanyoles d´ençà d´aquella de 1812 estan basades en la concepció unitària i centrada en Madrid de la nació i de l´estat. És hora ja de revisar de soca-rel la de 1978. Sense l´obcecació de Rajoy i les presses de Mas, per ventura hauria estat possible trobar fórmules de vinculació política entre Catalunya i Espanya més acceptables -i, per tant, més sòlides i duradores- que no les actuals, la qual cosa hauria segurament conjurat el secessionisme català.
Artur Mas parlava de desconnectar Catalunya d´Espanya, i Garcia Albiol o Arrimadas de que s´està trencant Espanya. Potser escauria deixar de banda el llenguatge destructiu i destructor i els intents i les amenaces de resoldre els problemes territorials a colp de decret judicial o de mesures encara més contundents i considerar la conveniència de deconstruir Espanya -i també Europa- per tal de a reconstruir-la tot seguit sobre bases més sòlides i nostrades. És hora, potser, de signar finalment el sincer i definitiu armistici d´aquella Guerra de Successió guanyada per l´unitarisme centralista antiespanyol d´origen francés a l´estat plurinacional i pluriestatal d´arrel ben espanyola. Com deia el príncep de Lampedusa per boca del seu nebot literari i fílmic Tancredi Falconieri, cal que tot canvie perquè res no canvie. Potser hem fet una mica tard, però. Tanmateix, en política tot pot apanyar-se si la cosa no acaba en eixe conflicte total que, d´acord amb Carl von Clausewitz, no és una altra cosa que fer política amb mitjans molt més expeditius, com ara aplicar l´article 155 i qui sap si enviar la Brunete camí de Barcelona.
