03 de febrero de 2016
03.02.2016

Mites sobre el nacionalisme espanyol

03.02.2016 | 04:15

Segurament totes les nacions que pateixen opressió (i també les que oprimeixen) i aspiren a tenir un estat propi (i també les que ja el tenen) es munten mites ideològic per justificar les seues aspiracions d'alliberament o de dominació imperial. Hi ha gent que reconeix "el valor del 'nacionalisme'", perquè potència la cultura autòctona, la llengua pròpia i la cura del bé comú i de l'entorn ecològic en el que dita identitat col·lectiva s'incardina i es desenvolupa per sobreviure enmig d'espais i temps adversos. Però també, diuen, "presenta 'els riscs' d'una mirada excessivament 'monocular' cap a la fi irrenunciable de la independència -en el cas que ens ocupa-, generant una dinàmica poderosa basada més en allò 'emocional' que en allò 'racional', i més en la tradició dels relats mítics, històricament tan poderosos, que en la realitat de l'estat de les autonomies, amb una "alta quota" d'autogestió" (J. Albelda, L-EMV). És a dir, que el que pensen i fan els estats seria sempre 'racional' (tot i que foren guerres o formes d'aniquilació dels altres) i el que fan els habitants de les nacions encara sense estat propi (tot i que fóren els habitants més solidaris i bondadosos del món) serien "emocionals" i irracionals, just pel fet de no tenir estat propi. Doncs, si com deia Aristòtil, tots els éssers humans són animals polítics i aspiren a pensar i decidir per si mateixos, és a dir, a la racionalitat, per tant, és lògic no voler restar més temps en la mera emocionalitat dels que són condemnats a la subordinació i a l'esclavatge sinó triar lliurement. Els qui diuen aquests prejudicis supremacistes, des de binomis reduccionistes, no se n'adonen que ho apliquen, des d'esquemes nacionals o patriarcals, posem per cas, al gènere, els homes serien el cim de la racionalitat i les dones de l'emocionalitat, els ciutadans estatalistes serien hiper-racionals, els no estatalistes hiper-emocionals ... Són esquemes reductius i insultants que només fan que confirmar el prisma opressor de la seua pròpia mirada, en un bucle, prioritzada pel fet de tenir estat propi i oprimir els altres mitjançant la força bruta de les lleis injustes i d'inèrcies basats en estereotips i prejudicis conreats per la ideologia nacionalista estatal fonamentada en la nació espanyola de matriu castellana i l'exclusió de les altres llengües, cultures i nacions no castellanes.


Potser el senyor Albelda no ha mirat prou els mites espanyolistes, no s'ha fixat en la mirada monocular, monolingüe, monotemàtica, monocultural i mononacional del nacionalisme espanyol. Potser no no ha escoltat això de Espanya la nació "més antiga" del món des d'una perspectiva de matriu castellana, on les altres nacions, llengües i cultures distintes a la castellana o espanyola, han de ser ignorades, invisibilitzades, marginades i posades al galliner del parlament espanyol de Madrid, permanentment, sense reconèixer-los la llibertat d'expressió lingüística, ni la possibilitat de fer grup propi, com li ha passat a les passades eleccions al grup valencià de Compromís. Potser no ha escoltat mai parlar de "la indivisible unitat de la pàtria "comuna" dels espanyols" (de matriu castellana), on s'exclou i s'inferioritza a la resta de la ciutadania de les nacions sense estat propi. Com si no tingueren dret a tenir drets de ciutadania en la seus pròpia llengua, cultura i nació sense estat, si no amb un estat hostil i contrari a la nostra pròpia identitat i existència diferencial.


Diu el senyor Albelda, que el nivell d'opressió de Catalunya o dels Països Catalans no és el mateix ara que el 1707 després de la batalla d'Almansa i la imposició del decret de Nova Planta quan tracten d'eradicar la nostra llengua pròpia del País Valencià, derogant el Furs Valencians, saquejant, robant i imposant la llengua i l'estat castellà, jacobí i borbònic del rei Felpi Vé, de Madrid, posat pels francesos o el nivell d'opressió de 1714, on milers de valencians, catalans i balears defensaren, junts, Barcelona contra l'estat centralista borbònic opressor, centralista i genocida. Insistia dient que tampoc es podia comparar aquella situació amb la dels temps de Macià abans de la II República que no va reconèixer les llengües de l'estat amb condicions d'igualtat ni el dret a l'autodeterminació o el dret a decidir. Afirma que la situació actual d'opressió no és la mateixa que altres temps anteriors, cosa evident, tot i que cap opressió és justa i totes les hem de combatre i lluitar perquè deixen d'oprimir. Però la situació actual és insostenible i insuportable perquè no tenim perquè acceptar cap opressió per banda d'un estat espanyol que vol ser "el nostre" estat, a la força, "por justo derecho de conquista", sense reconèixer el dret a decidir de les altres nacions distintes a la nació-estatal espanyola.


Declarava que una declaració unilateral d'independència, exigiria un 'ample consens' a Catalunya, quan a El Quebec i a Escòcia amb percentatges de vot independentista similars a aconseguiren un referèndum per la independència. Per fortuna, en uns mesos, la majoria de l'estat espanyol està canviant d'opinió i accepta cada vegada més que es faça un referèndum a Catalunya per decidir si volen romandre dins de l'estat o crear un estat propi. En poc temps s'ha passat d'un 28% a més del 42% a tot l'estat espanyol partidaris de resoldre el conflicte polític entre Catalunya i l'estat espanyol votant, que és un mètode molt democràtic i la millor manera de resoldre un problema polític, que amb els colps d'estat militars, amb les guerres o amb les imposicions. Com analitzava el politòleg valencià a la Universitat de Barcelona, Jordi Muñoz Mendoza en considerar que actualment hi ha quasi la meitat de la població a l'estat espanyol partidària de resoldre democràticament els conflictes i acceptar un referèndum pel dret a decidir de Catalunya.


Reconeix el senyor Albelda 'l'antagonisme' ideològic entre Convergència i la CUP, com si això fos negatiu i hagueren de pensar tots igual (com a les dictadures!), tot i que no assenyala que són capaços de 'posar-se d'acord' tots els partits independentistes a Catalunya, tot i que siga a l'últim moment, perquè tots aquests partits estan molt farts i exhausts de l'espoliació, de la marginació i de l'opressió de l'estat espanyol que no ens deixa tenir un espai de comunicació propi, en català, per poder reproduir i fer que sobrevisca la nostra llengua i cultura pròpia, com tenen tots els països del món amb estat propi i no havent de suportar un estat hostil, contrari i aliè, que pretén la nostra ruïna a tots els àmbits sobretot amb un dèficit d'inversions en infraestructures a l'eix mediterrani que l'empresariat valencià i català reclama sense cap èxit fins ara.


Al darrer paràgraf, amenaça que Catalunya i el Països Catalans deixaran de ser la mamella econòmica d l'estat espanyol, tot i que s'anomene "solidaritat interregional", la fuga de capitals, bancs i empreses i inclús ens "amenaça" amb la "pèrdua de llocs de treball" que suposaria si Catalunya esdevé una República sense exèrcit, cosa que als pacifistes i antimilitaristes ens fa molt de riure, tot i que afirme que serien "danys irreparables", nosaltres només veiem avantatges de totes bandes per a protegir la nostra economia, el nostre comerç internacional, la nostra llengua i cultura pròpia... Encara com no ha esmentat la pèrdua del lloc de treball del monarca i potser la preocupació perquè la seua germana, la del monarca, jutjada a Mallorca, no podrà tornar a viure a Barcelona i robar els cabals públics de Catalunya, València i les Illes Balears.


El nacionalisme espanyolista ha fet servir molts mites com el de la indissoluble unitat d'Espanya, garantida per l'exèrcit, l'Imperi de la llei que és la imposició de la corrupció i l'opressió, unes lleis espanyolistes i antivalencianes o anticatalanes per impedir la federació o confederació dels països de llengua catalana i una "solidaritat" interregional que és la manera amable en què s'embolica, míticament, l'espoliació dels països de llengua catalana (valenciana i balear).


El que és realment curiós és que hi haja gent que critique les 'rastes' als cabells d'un diputat, que critique que una diputada porte el seu nadó al Parlament de Madrid per donar-li de mamar (quan al Parlament Europeu és un fet habitual), que critique que els diputats catalans, valencians i balears vulguen expressar-se en la nostra llengua, però, en canvi, siguen còmplices del finançament il·legal del PP i de tots els casos de corrupció de partits del sistema que han imposat el lladronici, el nacionalisme espanyolista, l'anticatalanisme i el saqueig sistemàtic dels països de l'eix mediterrani. Perquè no són les 'rastes', ni els nadons, ni el respecte al plurilingüisme i el reconeixement de la plurinacionalitat de l'estat, etc. el que erosiona les institucions tan poc democràtiques, sinó els embolics corruptes de la casta, que ix en tromba (Corcuera, Aznar, Guerra, González, Guardiola, Linde, Rajoy, Leguina, Martín Villa...) defensant el pacte de la "gran coalició" entre PP-C's-PSOE, i els privilegis mítics dels de sempre, com si el "seu" estat espanyol fos un gran pastís per a repartir-se'l, des d'una 'ideologia' corporativa que ens remembra els de les gerontocràcies més corruptes i picaresques de la història.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine