En el passat, algú va creure que els territoris, antigues eixides per a la seda i ara per als petrolis, a l´Orient Mitjà, havien de ser controlats, amb colonitzacions o amb armes. Tal volta qui ho projectava no fóra tant llest de pensar que, si encens el foc, hi haurà fum i algun chisperal. I resulta que, en aquelles terres tan llunyanes, els naturals que van ser animats a combatre suposats enemics i dimonis, hui ens posen bombes als nostres metros i restaurants. Ningú, a Occident, havia reparat en la diferència o similitud entre dimonis i àngels.
Ara, a Occident, ens debatem en la necessitat d´aturar este estat de coses. Pensem en assalts i guerres, amb bombes, contra el dimoni. No es poden repetir els tristos successos de la discoteca Bataclan a París. Però€ estem segurs que els àngels estan ací, entre nosaltres? I tots els dimonis estan allà o venen d´allà? La violència genera violència. Potser uns altres camins, lluny del camí de la violència, estiguen per explorar. Tota realitat o situació té unes causes, no només uns símptomes o efectes. Atacar el símptoma no és la solució de la malaltia. Però intentar entrar en les causes pot ser, qui sap!, remenejar els remordiments de consciència o, fins i tot, virar i canviar en el camí emprés per tots fins ací. Els temps estan canviant.
Difícil prendre una decisió entre nosaltres, tant abans com després de les eleccions generals del 20D. Nosaltres tenim exemples i vivències passades, dures i difícils d´oblidar. Però, qui ara ajorna la decisió des del Govern, ocuparà la mateixa cadira?, estarà en condicions de decidir?, o algú l´ajudarà?€ Albert Rivera ha dit que «és necessària una acció conjunta». Fan por. Sánchez ha dit que «no podem limitar-nos sols a observar». Tanmateix, hem de recordar que ningú ens va preguntar a nosaltres si estàvem per la creació de l´Estat d´Israel o de Kuwait o no; per la guerra del canal de Suez o no; si estàvem per l´ocupació de Palestina o no, per l´ascens i caiguda del Sha de Pèrsia o d´Al Asad de Síria, per la creació i finançament de Ben Laden o de l´EI o no, per tantes guerres del Golf (llevat del convidat de pedra d´Aznar). Finalment, haurem de prendre una decisió, adequada als temps que estan corrent, o que estan canviant.
Sabent i recordant que Mart, déu de la guerra, tenia i té dos fills, Terror i Temor. Els dos eren iguals de bons, iguals de dolents. Apareixien al començament, en l´entreacte, i al final de cada episodi bèl·lic. Ningú els volia de companys. Terror i Temor sempre van aparellats a la violència. Per contra, qui sap!, els temps de pau poden començar assentant en una taula tots els actors, i deixant que cada actor siga gestor i protagonista del seu futur. A pesar que les converses de Ginebra sobre la solució siriana s´hagen interromput, a penes començar. Perquè, en tocant a diàleg i consens i pau, Terror i Temor fugen, s´amaguen.
