Ha passat ja més de mig any des que el govern municipal, després de dues dècades llargues, va mudar de color. La ciutat necessita un nou model urbanístic, abandonar les ostentacions i oripells dels grans projectes que l´han arruïnada i apostar per actuacions que milloren directament la qualitat de vida dels veïns.

En les condicions actuals, les dificultats per tirar avant un projecte regenerador són enormes: una maquinària administrativa que sembla dissenyada per entrebancar i quasi impedir qualsevol actuació que es vulga mantenir en l´àmbit públic (però que ha estat incapaç de tallar la corrupció); una penúria pressupostària i financera (un enorme deute públic i un repartiment de recursos entre administracions inacceptable); una plantilla tècnica que s´ha vist reduïda fins a resultar clarament insuficient. En aquestes línies em propose reflexionar sobre temes i qüestions urbanes que constitueixen assignatures pendents tant per al Cap i Casal com per al govern autonòmic.

Potser és la rehabilitació del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França l´assignatura pendent amb major ressò ciutadà. Dècades de resistència social l´han convertida en una qüestió prioritària i urgent. En els escassos mesos transcorreguts des de les eleccions s´han donat suficients mostres del canvi de rumb: l´anul·lació del Pepri (amb la proposta de prolongació de l´avinguda de Blasco Ibáñez), l´elaboració de l´Estratègia de Desenvolupament Urbà Sostenible Integral (Edusi) i la seua presentació davant la UE, la millora de la neteja i la seguretat urbanes, mostren clarament que les coses han començat a canviar.

Tanmateix, no tot és concòrdia i acord. Veus discrepants s´han pogut sentir ja, i no em referisc a les dels que donaven suport al desmembrament i desbudellament del barri, sinó a aquells que avisen o denuncien el perill d´elitització (o gentrification) del barri. No és una amenaça irreal, és un fet que ja ha ocorregut en altres barris històrics amb alt valor urbà expectant. El Cabanyal en té: una trama original i de gran qualitat, la proximitat al mar i al port, un veïnat viu i actiu€ L´experiència d´altres ciutats europees ha fet veure que les operacions de rehabilitació reeixides produeixen un augment del valor dels béns immobles de manera que la població original de menors rendes és desplaçada o expulsada del barri.

¿No hi ha més alternativa a la decadència i el deteriorament urbans que l´elitització? Per a superar aquest fals dilema cal una potent intervenció pública en habitatge: crear un parc públic d´habitatge social en lloguer (tot evitant-ne alhora la concentració) o controlar els preus immobiliaris. Viena, per exemple, fa dècades que aplica el segon tipus de mesures, però reconeixem que, ateses les característiques del nostre mercat immobiliari, la regulació de preus és summament difícil (probablement no faltaria qui el denunciara com a inconstitucional). No hi ha, per contra, cap objecció jurídica per a crear un parc d´habitatges públics en lloguer. La dificultat és política (la voluntat i el coratge per fer-ho), econòmica (disposar dels recursos per iniciar-ho) i tècnica (crear les infraestructures de suport).

La política d´habitatge públic és la clau per a que les operacions de rehabilitació urbana no desemboquen en processos d´elitització. Fins ara el protagonista indiscutit de les actuacions de millora urbana ha estat l´espai públic, i en menor mesura, els equipaments. Cal invertir aquest ordre de prioritats. Afegirem que l´actuació en matèria d´habitatge no pot limitar-se a la subvenció de les rehabilitacions, quelcom que pot certament encoratjar l´elitització si no s´imposen més condicions.

Tot resumint, bé està el que s´ha fet fins ara al Cabanyal, però per tal d´aprovar l´assignatura és imprescindible una intervenció pública amb inversió significativa en habitatge, allotjaments que de cap manera han de ser posats en venda, sinó oferits en lloguer i gestionats amb un organisme a l´estil del Patronat Municipal de l´Habitatge d´Alacant, sense anar massa lluny.