Des de la irrellevància pública, el meu judici del que diu un escriptor tan notori com aquest ha de recolzar-se, necessàriament, amb arguments contrastats, com ho són els dels autors que citaré. Resulta que la genialitat, capacitats i coneixements que s´atribueixen als escriptors distingits amb premis d´altíssim nivell poden servir, depenent de l´entorn cultural, per a distints propòsits socials i individuals.

Mario Vargas Llosa, Premi Cervantes (2004) i Premi Nobel de Literatura (2010), és l´escriptor en espanyol més reconegut per les seves obres de ficció dins i fora del món hispànic. El tractat ací és un escrit fàcilment localitzable de caire polític publicat a la premsa de Madrid (El País), i el punt crític és que aquest i altres usualment impliquen coneixements econòmics sòlids. En general, la responsabilitat per a tothom quan no són coneixements del seu ofici és acudir a fonts solvents.

Vargas Llosa defensa reiteradament el liberalisme. Fa prou de temps participà en la política de Perú, el seu país, presentant-se com a cap de llista a les eleccions amb un programa que combinava el neoliberalisme amb els interessos de l´oligarquia tradicional peruana.

És adient dir que l´àmbit professional anglosaxó contrasta amb el món diguem-ne llatí, en el primer és gairebé inusual trobar en els prestigiosos mitjans de comunicació lletraferits que facen judicis de la naturalesa que l´escriptor peruà ens aboca ací, cosa observable en medis ubicats en els primers llocs de difusió com: The Wall Street, The New York Times, The Sunday... no hi deixen fer aquest bots intel·lectuals.

Entrant en matèria, fa poc arran de les darreres eleccions generals a Espanya ens deia referint-se als partits socialista i popular que els dos grans partits «inequívocament democràtics» (¿què són els altres?) han de formar govern perquè són els únics que poden proporcionar l´estabilitat que l´economia espanyola necessita. ¿És fortuït l´extens, pregon i persistent deteriorament del benestar de milers i milers de persones, de joves sense cap perspectiva laborals, majors desocupats que no cotitzaran els necessaris últims anys?

La retòrica d´aquest multipremiat que sembla desconèixer el paper de la causalitat en la ciència social és infame. Veiem-ho. Heus ací que Olivier Blanchard, economista del Masachusets Institut of Tecnology (MIT), macroeconomista que si no és reconegut com a número u és el dos, acompanyat d´un grup d´economistes de classe mundial diuen que la causa de la crisi espanyola (i dels conegut com PIGS) és: «Els extremadament poc originals desequilibris econòmics: massa deute obtingut de l´estranger que generava un dèficit exterior. Des que l´euro es posa en marxa fins a la crisi, hi va haver grans fluxos de capital del centre de l´erurozona a la perifèria com Irlanda, Portugal, Espanya i Grècia. Una part important d´aquestes entrades de capital es va invertir en sectors com habitatge». Evidentment, aquestes inversions no podien reequilibrar la balança de pagaments.

Paul Krugman, Premi Nobel d´Economia (2008), ho diu sintèticament i concretament: «¿Quin és el problema econòmic real? Bàsicament, Espanya està patint la ressaca d´una enorme bombolla immobiliària». Joseph Stiglitz, Premi Nobel d´Economia (2001), referint-se a Espanya en el seu darrer llibre: «La combinació d´ideologia i d´interessos creats entre polítics i promotors immobiliaris (bombolla immobiliària), la mala regulació bancària i la inaplicació d´aquesta (liberalització) són en gran part la causa principal de la crisi i del desastre econòmic».

És clar que el més o menys desconeixement econòmic combinat amb l´excel·lent retòrica de l´escriptor peruà és una estimable peça al servei de la distorsió de la realitat que rep bon tracte i elogis per l´elit de poder econòmic i mediàtic espanyola.

Una volta dit açò, els qui tenen la principal responsabilitat de la gestió econòmica i prenen decisions per a corregir-ne els desequilibris són els governs, tant per acció com per omissió. Doncs, aquests són els qui principalment han causat el devastador dolor i sofriment social i, conseqüentment, la inestabilitat social. En economia, els incentius (bons i dolents) són claus per a explicar el comportament dels agents econòmics, la pregunta pertinent és: ¿tenen incentius els mateixos que han provocat la inestabilitat social per a posar-hi remei?