Les Jornades de Patrimoni, Història i Cultura que ahir van concloure a Campanar, en homenatge a Eduard Pérez Lluch, són una veu d´alerta sobre una part de la nostra herència, maltractada pels darrers governs locals i autonòmics. Un grup de professionals ha aportat la seua mirada, formant un interessant mosaic que ens dóna una visió actualitzada de la nostra ciutat i el seu entorn. Poseu a la xarxa «el toc del caragol» i trobareu la informació en un document titulat «Elements per al debat».

No sé fins a quin punt la nova corporació municipal disposa dels recursos econòmics i humans per a fer front als reptes que clamen des de la perifèria hortolana de la ciutat per a restituir drets inalienables i rehabilitar ambients urbans i paisatges malmesos. No cal que repetim la llista dels greuges generats als darrers anys. Ja sabíem que hi havia incompetència i especulació, i encara que ho sospitàvem, ara anem descobrint cada dia que també es produïa un saqueig repugnant de diners públics.

Durant el curs acadèmic 2004-2005 vam organitzar una visita al barri de Campanar amb els nostres alumnes d´Urbanisme de l´Escola d´Arquitectura de la Politècnica. Eduard Pérez Lluch va ser el guia i el privilegi de compartir amb un home savi una altra visió de la ciutat, desconeguda, ignorada, conscientment soterrada sota l´allau de la llavors expansió sense límits.

Uns dies abans, també en visita d´estudis, havíem desembarcat en Urbe Desarrollo, la fira immobiliària (per a alguns la fira dels horrors) que intentava mostrar les virtuts de la bombolla de la rajola i les seues connivències eventuals: eren temps de Sociópolis, però també de la Copa del Amèrica i altres ocurrències d´efectes devastadors. El contrast aclaparador entre ambdues visites, Campanar i la fira, animava al debat a l´aula.

En la visita a Campanar, la veu pausada i documentada d´Eduard sobre el seu poble resultava colpidora i desconcertant enmig d´un ambient de festa que pocs gosàvem qüestionar: poble, barri, carrer, alqueries, gent, història de dominis senyorials, paisatge, horta, patrimoni oral... Ser de poble, estimar el barri, protegir l´horta... quina antigor en un país de nous rics indocumentats!

Bocabadats es van quedar els joves estudiants i emocionat em vaig mostrar en escoltar el discurs amable i il·lustrat d´Eduard, que tan sols adoptà un to enfadat quan va replicar el nom de Nou Campanar, atorgat a la falla plantada en un descampat, vinculada a un promotor local. «¿Nou?... ¿Campanar?...»

Com sembla que també li va succeir abans a Francesc Viadel, que ha escrit fa poc: «Potser no vaig saber ben bé què era València fins que una primavera de 2001 Eduard Pérez Lluch me la va mostrar per dins com si fóra un sucós meló d´Alger obert amb les mans».

Alguns vam tindre l´oportunitat de dur la mirada més enllà del Camí de Trànsits, com ja passava llavors amb altres barris i indrets de la nostra ciutat capital. Ara trobem a faltar homenots com Eduard que ens mostren el futur d´un passat que en part ja no tornarà.