Com que mai s´ha de cridar gol abans d´entrar el baló en la porteria, no llançaré les campanes al vol per la proposta d´incloure el valencià com a requisit d´accés a la funció pública; puix avançar en el valencià és com travessar un camp de mines: cal anar amb peus de plom. En el cas del camp de mines, perquè les bombes no ens exploten sota els peus. En el cas del valencià, perquè l´autoodi no es pose en peu de guerra. UGT, CC OO i CSI·F, al rebutjar l´obligació del requisit lingüístic, situen els drets individuals dels funcionaris per damunt dels drets individuals dels ciutadans, atorgant nou significat al «vuelva usted mañana» de Larra: ara diuen que hi tornen quan vulguen, però que ho porten tot ben traduït.
L´important „diuen alguns„ és tindre bons professionals i no que sàpien un idioma. Fals. Un professor, per exemple, no està ben preparat si desconeix la llengua del país. A no ser que s´espere d´ell un miracle semblant al dels apòstols il·luminats per l´Esperit Sant durant la Pentecosta: que parlant en castellà, es faça entendre per l´alumnat que parla valencià. Quant a la disponibilitat lingüística de qualsevol empleat públic, que entenga el valencià no és cap mèrit; el mèrit és dels ciutadans que s´esforcen per expressar-se en la llengua del funcionari.
I dels jutges, dos dits de la mateixa. Si la llengua configura la nostra cosmovisió, per comprendre una conducta humana cal conèixer el món cultural en el qual interactua, sense traduccions que en condicionen la percepció. Per a no llevar capacitat de defensa al pledejant, el jutge ha de conèixer la llengua en què aquell expressa la solidesa o fragilitat de la seua innocència. Per tant, un jutge no estarà ben preparat si desconeix la llengua vehicular del litigant. I el mateix hom pot dir d´un notari o d´un registrador, que només seran eficaços si faciliten al ciutadà l´exercici dels seus drets, inclosos els lingüístics. Uns drets que es tenen o no es tenen. Tot i que la vertadera qüestió és si es poden exercir o no.
