Només fa uns dies, l´arquebisbe de València deia que cap partit polític pot representar d´una manera exclusiva l´opció per l´Evangeli. I l´arquebisbe de Toledo, Braulio Rodríguez, en la mateixa línia que el cardenal Cañizares, deia també recentment, que "no hi ha cap partit polític catòlic". Afortunadament. I és així: cap opció política no es pot arrogar l´exclusiva de l´Evangeli. És per això que el cardenal Tarancon, durant la Transició, i amb molt bon criteri, s´oposà a la creació d´un partit polític confessional (una mena de Democràcia Cristiana) que representara els catòlics espanyols. Per això els cristians, com a seguidors de Jesús de Natzaret, vivim la nostra fe amb una plena llibertat pel que respecta a les diverses opcions polítiques i també a les formes d´Estat.
Es pot ser cristià i independentista? O espanyolista? És evident que en la professió de fe, en el Credo que resem els diumenges, no hi ha cap referència concreta a la forma d´Estat. Els cristians creiem en Déu Pare, en Jesucrist, en l´Esperit Sant, en l´Església. Però no en una forma explícita d´Estat, que per això mateix no constitueix cap dogma.
La prova d´això (una més) la tenim en el bisbe equatorià, José de Cuero y Caicero, capdavanter de la independència colonial d´Equador. Va ser fa unes setmanes quan les restes d´aquest bisbe independentista van ser repatriades des del Perú i dipositades a la catedral metropolitana de Quito, al costat de les restes del mariscal Antonio José de Sucre i a les del coronel Carlos Montúfar, dos dels herois de la pàtria.
El bisbe José de Cuero, nascut a Cali el 1735, va jugar un paper molt important durant l´anomenat "Primer Crit d´Independència", el 10 d´agost de 1809, quan els ciutadans de Quito es revoltaren contra la Corona Espanyola, per proclamar la independència, tot i que aquest primer intent va fracassar. Aquest "Primer Crit d´Independència", segons els historiadors, va ser com un assaig del que més tard seria el procés d´independència colonial d´Amèrica. El moviment independentista, encapçalat pel bisbe José de Cuero, va ser derrotat i les autoritats van decidir deportar el bisbe a Espanya per a ser jutjat, tot i que va morir el 10 de desembre de 1815.
El bisbe José de Cuero, perseguit i jutjat, es va mantindre al costat dels independentistes equatorians. Va presidir una segona Junta de Govern entre desembre de 1811 i novembre de 1812, i per això mateix és considerat el primer president de l´Estat de Quito, que en 1830 es va convertir en l´Equador.
Per això, el bisbe José de Cuero és un exemple de com els cristians podem decidir amb llibertat la forma d´Estat, sense que ens veiem obligatòriament, en el cas de l´Estat espanyol, a ser unionistes o independentistes, perquè tant una opció com l´altra són perfectament lícites. I per això mateix, ni és pecat ser independentista ni tampoc ho és ser partidari de la unitat d´Espanya.
El P. Hilari Raguer, monjo de Montserrat i historiador, en el seu llibre, "Ser independentista no és cap pecat", argumenta aquesta posició, perfectament defensable i moralment lícita, sempre que es faça des de la democràcia.
