Una de les indústries més actives i dinàmiques d´Espanya és la del rum-rum: atribuir a «fonts pròximes» allò que s´afirma seguint la vella contarella de «la dona del gendre del carnisser li ha dit a la nora del nebot del perruquer que...». I és que per alguns val més rumor en mà que cent notícies volant. Parlen de fonts pròximes, però en massa ocasions darrere d´eixes fonts no hi ha noms ni testimonis, sinó l´opinió del columnista. Legítima del tot, però sempre que no la camufle amb canals d´informació falsos i rumors sense contrastar. O això de verificar les fonts ateny només a les companyies que gestionen l´aigua?

Aquests dies m´he entretingut llegint sobre la crisi de Podem. I més enllà dels problemes existents „que alguns dirigents atenuen i certs mitjans exageren„, m´he trobat amb allò tan típic de «persones pròximes a» (Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, s´entén), «segons algunes fonts», etc. I com que «els gossos quan lladren, alguna cosa senten», tothom ha donat per bo que hi ha guerra en Podem. Guerra de boles de neu, dic jo, en fer-ne comparança amb les disputes que alguns manteníem durant el franquisme per veure qui la tenia més llarga, la pàtina marxista, dic. Llavors, les subtils diferències entre leninistes, stalinistes, maoistes, trotskistes, gramcistes, etc., ens semblaven tan rellevants que provocaven llargues discussions bizantines. Cap novetat, doncs. Les pugnes ideològiques i estratègiques en l´esquerra han ennuvolat sempre el paisatge.

La confrontació d´idees en un partit polític no és només saludable, sinó necessària per mantindre´l viu. Tot i que els discrepants solen ser incòmodes, de vegades la discrepància és la millor demostració de lleialtat. Parlen de baralles internes en Podem, i així siga durant molt de temps. Si hi ha desavinences i conflicte, bona senyal. N´hi ha vida. Malament rau si no es debaten les discrepàncies en un partit. Acaba fent ois i naufragant entre l´abaltiment i el no-res. N´hi ha un fum d´exemples.