24 de marzo de 2016
24.03.2016

Quan les morts semblen més reals

24.03.2016 | 04:15

Els tristos esdeveniments de Bèlgica enarboren la nostra ràbia contra la injustícia més cruel. Ens fan vore com la inhumanitat s'escampa molt sovint entre els sers vius. Sentim que, com titulava el cadafal faller de la comissió Universitat Vella-plaça del Patriarca de 2016, la vida és una gran paradoxa plena de bons fruits i de destrals que tallen tot sentiment humà, com ara el terrorisme o qualsevol tipus de violència. Però seria massa senzill quedar-se tan sols en la lectura de l'horror que desperta el conjunt d'atemptats. En moments tan durs i tan pròxims cal ser valent per mirar més enllà. Molt especialment ho han de fer els europeus i europees que veuen com el seu gran estat, la Unió Europea, es resigna a lluitar contra el terrorisme sense vore més enllà.

L'arribada de refugiats fugits de la guerra i de l'integrisme continua per resoldre's. On està el sentit acollidor del món occidental? Una vegada més Europa es troba indefensa per a assumir solucions. Les guerres a l'antiga Iugoslàvia en fou l'esdeveniment contemporani més recent. Ni tan sols quan la guerra esclatà en el mateix continent, els estats europeus saberen reaccionar. El mateix passa ara. Els governants porten en la mà la bandera dels drets humans i la reivindiquen davant el món menys desenrotllat. No obstant això, són incapaços de fer-los reals a casa seua. Els qui fugen de la guerra no troben a Europa un lloc protector, ni un defensor del més elemental dret a l'auxili. A més si algun territori ho intenta, se li frenen els seus desitjos, com ha passat, per exemple a la Generalitat Valenciana.

Els atemptats en terres belgues són horribles. Tanmateix la sensació d'impotència ha de ser suficientment gran per a obrir els ulls els ciutadans i les ciutadanes. Una vegada més les accions dels estats nos són les úniques vàlides per a resoldre tota la qüestió de la violència. Cal sofrir per les innocents víctimes però també demanar respostes als governants. Les solucions militars, tot i necessàries, no són les úniques. Es continua sense buscar la contestació al problema. No s'entén que tot es violència, en el primer i en el tercer món, siga o no projectat amb més intensitat pels mitjans de comunicació. Moren monges, religiosos, persones amb síndrome de Down, etc. i si ho fan allunyadament no es pren quasi en compte. Cal començar a arribar fins on estan les víctimes, allà on es troben. No hi ha fronteres ni límits per a salvar el ser humà de l'opressió, la injustícia i l'agressió mortal. Les armes es llancen contra els criminals però les persones innocents el que necessiten són d'aliments, aigua, medicaments i sostres. No solucionem el terrorisme sense socórrer primerament les seues víctimes, vinguen d'on vinguen. Oblidem els perjuís per acabar contra l'agressió i les opressions de tirans i ments irracionals.

En definitiva, no esperem que els morts siguen més reals per sentir-los. Fem real tot allò que passa al món. La terra no és tan gran i tot resulta massa pròxim. Plorem tot el dolor que ens ha produït les bombes a Bèlgica. És legítim sentir-se dolgut i desitjar desintegrar els culpables d'una manera democràtica i amb les forces militars. Però mirem, encara que siga plens de dol, més enllà. No esperem a demà, Potser demà no existisca.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine