29 de marzo de 2016
29.03.2016
ÚLTIMA HORA
Los examinadores de tráfico desconvocan la huelga tras cinco meses de paros

Sobre les "biografies parcials" de Xavier Serra i altres afers

29.03.2016 | 17:58

Xavier Serra acaba de publicar el tercer volum de "Biografies parcials", 2015, abans n'ha publicat dos més, a la manera de Plutarc que escrivia biografies exemplars de grecs i romans amb intenció didàctica; tria la seua peça com una àliga, havent-lo estudiat atentament, cerca algú que -en l'àmbit cultural, econòmic i social valencià- haja estat decisiu, haja destacat i sobreeixit; s'ho llegeix gairebé tot d'aquest personatge, pregunta, se n'assabenta amb afany detectivesc, es prepara a consciència per examinar la seua vida i obra, sap que cal re-examinar les vides humanes per entendre el passat i el present perquè una vida sense examen no paga la pena viure-la ni contar-la; el fa parlar, furga per obtindre tota la informació, pren nota de les coses serioses i inclús, si convé, d'algun xafardeig o malícia, contrasta la informació del que li diu el protagonista i la que rep d'altres fonts i ho passa pel seu propi judici per presentar-ho en públic a la societat valenciana i catalànica en general; res del que anota esdevé banal, insípid o sobrer, així m'ho sembla, inclús els seus 'desficis' -sobre el temps, la pluja o el sol a Gorga entrevistant a Glick, que l'enerven- animen el relat, esmola l'arma dels mots i els fa servir amb una eficàcia impressionant i captivadora. Els seus relats, sovint són laberíntics, sempre entretinguts i amens, es fa llegidor que és el deure de tot escriptor, fa meandres i incorpora altres personatges a l'escena per explicar-se millor, per dibuixar el seu quadre social o teixir el seu tapis fet de fils de colors i veus diverses, pot ser circular, però -quan vol- va dret cara a la presa i l'agafa al vol. Ens sedueix amb un estil singular i inconfusible perquè presenta les coses amb una claredat, rigor i contundència argumentativa 'inèdita', per sacsejar les estupideses que s'han consolidat al País Valencià a les darreres dècades i foten-se'n d'alguns tòpics que han arrelat; és un desinfectant o un detergent, com deia Fuster de B. Russell.

Potser vosté no serà el mateix després de llegir Xavier Serra, perquè segurament el commocione internament. Més que un 'entomòleg' que caça i dissecciona papallones humanes en el paper, sembla un botxí que esmola la dalla -mentre conversa- rebat uns quants equívocs, mites, prejudicis, fal·làcies i falsedats, amb un tall net, per penjar-los com a 'trofeus' col·leccionables i llençar-los al fem de les històries fosques, tètriques i tronades. El seu combat a mort és davant l'estupidesa i la ignorància. I fa servir el sentit de l'humor i una intel·ligència afilada, àcida i mordaç, per desfer embolics hàbilment. No deixa estultícia dreta, tot i que siga densa i reconcentrada; l'agullona sense pietat amb la llança de la seua ploma, juganer o seriós, per treure-la a passejar com un titella o espantall i que li done l'aire fins que s'esvaïsca; mostra una gran competència remembrant el passat per garbellar el gra de la palla.

Què és el que escriu, Xavier Serra? Sobre què escriu quan no fa llibres excel·lents sobre "Història social de la filosofia catalana" o també, sobre "La filosofia en la cultura catalana"? Escriu 'biografies', també a l'editorial afers (Catarroja), s'ha especialitzat en material humà, escoltant les vides i anotant les obres de la gent que habita el País Valencià, per explicar què i qui hi ha darrere de la nostra construcció contemporània com a país, quins són els nostres fonaments, el subsòl de la terra que trepitgem; què és el que ha contribuït -decididament- a ser el País que és avui, arrencant, des de la peça clau de "Nosaltres, els valencians" de Joan Fuster que li posa cara i ulls al nostre País modern; la seua escriptura, la de Serra, està influïda, de manera clara, per l'estil perspicaç i exigent de Fuster i per la 'mala llet' i el sarcasme de Thomas Bernhard. Són entrevistes, escolta i llegeix alguna gent que selecciona, però en cada vida hi ha un retrat molt acurat d'un personatge bàsic, prototípic, una crònica històrica, un relat periodístic, una anàlisi psicosocial, un paisatge humà en què ubica l'ésser que estudia i el seu temps, les seues preocupacions, neguits, circumstàncies i actuacions; però ho descriu de manera 'novel·lada', literaturitzant, assenyalant els contorns, les superfícies i profunditats, trenant les dades i les anècdotes, filant quina és la seua importància, la seua funció, les seues obres, la seua relació i significat amb el País Valencià. Les seues biografies són com píndoles de "petit assaig", on destaca el context dels biografiats, la seua intenció i sentit dins de la llengua i la cultura catalana. Són escrits imprescindibles i urgents, que s'haurien d'haver fet abans, posem per cas, que morís l'escultor Andreu Alfaro i d'altres i no s'han fet fins ara; té les coses molt clares, tot i tenir les seues fòbies i fílies, que se li noten si el llegeixen atentament. No obstant, és un "professional", quan escriu sobre algú el tracta amb la màxima 'objectivitat', proximitat i distància, com demanaria el sociòleg Nobert Elias, i treu el suc que li convé, des de la perspectiva de rehabilitar la cultura catalana al País Valencià, posar-la en el mapa, donant-li relleu i la importància que mereix. Serra s'enfronta a boires i invisibilitats ancestrals i les desfà, amb eficàcia, a colps d'estilet contra allò que ens encadena per alliberar el pensament al País Valencià del llast d'un passat ple d'estultícia, residus i de denses misèries.

Té un estil descarat, tot i que pensa molt el que escriu, però ho fa con si fos del tot "espontani", pel nerví intel·lectual i vital que li imprimeix als seus escrits; selecciona els mots com un alquimista. Té un estil tallant, com un orfebre quan treballa un diamant en brut. Per això és extraordinàriament útil per desfer estultícies condensades per les inèrcies del temps, encara que s'hagen petrificat en capes de runa estratificades, els dóna un colp i les desfà, com un desintoxicador d'ofici. El seu estil és higiènic, antioxidant, combat la ronya que envolta i ofega el País Valencià. Vincula -amb fets, dades, documents, arguments i raons- el País Valencià amb les Illes i Catalunya perquè ningú ens faça perdre el nord. Sap on va i no està per romanços, però si convé entrevista a un capellà, com a Josep Antoni Comés, de Pedreguer, ex-director de Saó, i explica qui era el seu pare, el del capellà, un banquer liberal que treballava amb els exportadors de pansa al port de Dénia i se'n va a vendre raïm sec a Anglaterra on va fer molts diners a primeries del segle XX; igual "entrevista" a un banquer que a un cooperativista, a un escriptor o a un comunista valencià, com el pintor Doro Balaguer, també a un filòsof solvent, com Josep Lluís Blasco, a l'Albert Hauf que li conta una història tètrica durant la dictadura digna de Dickens, al cantant Raimon, o al nord-americà d'origen jueu Thomas Glick que ha estudiat els molins i els regs de l'horta de València, que reconeix que "de ser un hispanista ingenu i desinformat de la complexitat ibèrica, vaig passar, gràcies a l'estada que vaig fer a Barcelona, a fer-me catalanòfil i catalanista", perquè tot i que havia llegit als Estat Units documents valencians medievals en català, no sabia que la nostra llengua encara estava viva. O a Joan Francesc Mira que el negligeixen els crítics i el col·loca –exactament- en la tradició assagística de la cultura catalana, on s'emmarca Almirall, Rovira i Virgili, Crexells, Joan Fuster, davant de mediterranismes boirosos i iberismes irreals i aflictius.

Quan vaig conèixer a Xavier Serra, jo feia classes de filosofia a l'ensenyament de secundària i ell era estudiant a la facultat de filosofia o havia terminat feia molt poc temps; ens veiem pels voltant de les facultats, enmig dels jardins de l'avinguda de Blasco Ibañez o davant de la llibreria de la Universitat de València; conversàvem una mica i sempre em semblava molt brillant, 'més llest que la fam', d'una curiositat còsmica i vivaç i ràpid com una guineu quan es belluga pels arbres; en certa manera podria ser 'nebot' meu, com em va confessar una vegada, sentint-me molt pagat de ser el seu "oncle"; sembla una rata de biblioteca foucaultiana, un arqueòleg del coneixement, però en realitat, aprèn tant o més del contacte humà directe, discretíssim i xerraire alhora, un animal social complex com n'és, ho xucla com una esponja tot allò que escolta i ho lliga i relaciona, lúcidament, per treure les conclusions que convenen i la màxima productivitat intel·lectual; llavors, fa anys, era capaç–en un llampec- de diagnosticar els dèficits de la facultat de filosofia a València, analitzar les diverses corrents filosòfiques que niuen a les entitats departamentals i explicar-te perquè s'escriu tanta poca filosofia en català i què se n'hauria de fer per millorar la Universitat de València inserint-la -de veritat- dins del País Valencià sense emmirallaments. La seua batalla és contra l'obscurantisme. El mateix fa amb qualsevol biografia que se li pose per davant, diagnostica i retrata -amb unes quantes pinzellades- "l'essència" del personatge, tot i saber que no hi ha ni essències ni "veritats" immutables, perquè tot és bellugadís; s'enfila des de la filosofia analítica (anant més enllà de fronteres i barreres), però no es casa més que amb la crítica, des de la filosofia impura de la vida. Fa una anàlisi rigorosa que desvetlla raons i interessos de País, sense cap complexe ni temor. Com Raimon quan va composar "Al Vent", tocat d'existencialisme i de protesta, Xavier Serra està tocat per l'anàlisi, l'examen i la crítica incessant, irreverent i iconoclasta; un treball de rescabalament de la memòria, de les memòries en plural i plenes de matisos. Probablement té raó quan critica a Vicent Ventura, com a polític 'incombustible' i 'inexcusable', que passà del falangisme al valencianisme i la seua influència 'decorativa' a Comissions Obreres. No obstant això, al meu parer, "s'acarnissa", sarcàsticament, amb el grup fundador del Front Marxista Valencià, quan diu: "pel que sembla, fou un partit d'una clandestinitat subterrània total, d'una immarcescible espiritualitat, de manera que fins que no passaren els anys de la seva dissolució ni tan sols es pogué tenir notícia que hagués existit". Crític amb la dictadura, crític també amb l'ampul·lositat de les "forces" de l'oposició, tot i que, el cert és que es bellugaven en un context polític propi d'un règim totalitari.

Per tot plegat, farien bé de creure'm si volen i llegir els seus llibres de filosofia o, més fàcil, les biografies que ha escrit fins ara; si el lligen s'adonaran que Xavier Serra fa intel·ligible la filosofia, de manera clara i entenedora, almenys per aquells que tinguen alguna noció de filosofia i de cultura catalana; si no la tenen, poden llegir les 'seues' biografies parcials, aptes per a tot públic, és a dir, tot el públic, si més no, una mica il·lustrat, això si volen conèixer els materials dels què està fet el paisatge humà al País Valencià, els personatges, les semblances i els caràcters que l'han poblat, l'habiten i ens el fan més intel·ligible, ací i ara. Si llegeixen les 'seues' biografies, que, en realitat, són les 'nostres', podran comprendre més el nostre País, valorar-lo i estimar-lo, coses habituals que es prodiguen a qualsevol país 'normal', més ací esdevenen gairebé 'inèdites' perquè, sovint, l'odi a la nostra cultura catalana es disfressa de 'patrioterisme' [valencià-no]. Els seus escrits, el de les biografies i els altres (de filosofia catalana o sobre 'la tertúlia de Joan Fuster') són una brúixola per saber orientar-se i saber on anar; on cal anar, col·lectivament parlant, com a País Valencià, que no pot entendre's sense els vincles que ens relliguen a Catalunya, les Illes Balears i a tot el domini lingüístic i cultural català, a no ser que ens vulga'm suïcidar o permetre que ens anorreen. Car, l'infern "valencià" està empedrat d'anihilament, genuflexió i immolació inútil, com evidència Serra en desfer mentides i mistificacions sobre l'or de la "burgesia catalana" i altres enganyifes. Després de la tasca 'demolidora', els seus escrit són un esperó per construir un País Valencià digne de valencians (i d'humans) que no es vulguen deixar aixafar i vulnerar en els seus drets i en la nostra supervivència i reproducció social, econòmica i cultural davant la ignorància, el desconeixement i l'oblit.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine