Oltra (digueu-me Mónica) còpia a Camps (digueu-me Francisco). «Mi nombre se escribe en castellano», diu la portaveu del Consell; i perquè no hi haja cap dubte, entra a la sala de premsa „Ave Maria Puríssima! Sense pecat concebuda„ i penja un cartell que du escrit el seu nom amb accent tancat. Ara ja ho sabeu; i per si no ha quedat clar ho reitera: «Mónica ací i a la Xina popular». Si fa no fa com l´expresident Camps quan va manar als redactors de Canal 9 que deixaren de referir-se a ell com a «Francesc» i li digueren «Francisco». Dues situacions germanes que semblen copiades al carbó. Sí, sí, ja sé que les comparacions són odioses, però la insensibilitat ho és més.
La senyora Oltra té tot el dret del món a que li diguen Mónica. Com un servidor a que li diguen Jesús amb so prepalatal africat sonor en la «J», i no Quesús. Qui som nosaltres per anomenar-la aixina o allina? Només faltaria! Però, com sempre, hi ha un però: calia muntar el numeret? En un país com aquest, on el valencià viu en situació regressiva, i el desinterès social i la tebior dels poders públics per traure´l de la minorització formen un laberint concèntric com les capes d´una ceba, de manera que a l´hora d´impulsar-ne l´ús els plors són previsibles, remugar per la valencianització del nom fa pensar que es percep com una nosa. Altrament, és un gest que denota manca de sensibilitat, i, francament, no li escau, vicepresidenta. Tret que hi haja un missatge subliminal que se m´escapa. O potser tracta de compensar la valencianització del mot València seguint la dita una de freda i una de calenta?
Si volem que el valencià siga una llengua «normal» hauríem de començar per «normalitzar» el propi nom. Diran que el nom no fa la cosa, però ajuda a identificar-la; i com que la paraula convenç, però l´exemple arrossega, els polítics haurien de considerar-ho; sense sobrevalorar-ho, però també sense menystenir-ho. Dur el nom en valencià no suposa desafecció al castellà: Rivera (digueu-me Albert) n´és l´exemple.
