En el moment que conegué que havia de cessar, l´acadèmic Manel Pérez descrivia les diversitats del valencianisme entre opcions (i, per extensió, persones) «particularistes» i «unionistes». En una primera lectura, en féu pensar en l´esforç per a evitar adjectivacions nocives i li ho vaig agrair. Amb el cataclisme per l´accentuació del nom de la capital, he recuperat la definició del gramàtic i ja no sóc capaç de descobrir-li bondats. Em pregunte si els «particularistes» són secessionistes, separatistes, persones que neguen unitats lingüístiques, perquè en l´AVL no n´hi ha cap. En segon lloc, l´interrogant afecta els «unionistes» perquè no sé si ells també són «particularistes».
¿Diríen vostés que el fet d´accentuar d´una manera o una altra no és triar una part i rebutjar-ne la resta? El recurs a Valéncia o València alça una polseguera tan densa que dificulta contemplar i respirar: des del punt de vista del «policentrisme lingüístic» (segons una antiga definició de la Universitat) una part i una altra són al mateix temps unionistes i particularistes, sense miraments. ¿O volem segregar de la «unió» els qui escriuen «séquia» i «sénia»? Home, és veritat que qualsevol opció és una presa de part, un particularisme, però presa d´una part de les que integren el conjunt «policèntric» i, des d´eixe punt de vista, si neguem unicitat a la grafia «Valéncia», l´estem separant del cabal comú i l´excloem per incorrecta, per fórmula insana que convé retirar de l´àmbit de la dignitat. Poc unionistes serem si condemnem l´accepció 8 del DNV per a la paraula «unitat», tan volguda pels «unionistes» que la postulen en matèria de llengua: «una cosa considerada com a membre individual d´un grup, una col·lecció de coses»; i ací, «membre individual» és -è i -é, formes que conviuen tan harmònicament (accepció 4) com «cantare» i «cantar» en italià, i allí no s´esgarren els vestits. En tot cas, més particularistes són «feina» i «sortir», enfront de les unitàries «faena» i «eixir» i tantes construccions que els editors no em deixarien afegir perquè allargaria massa l´intent.
Els «unionistes» han admés accentuacions «particularistes» com la que acabe d´escriure a fi que no em prenga un café particularista (tan particularista com el cafè de Barcelona) ni visite un marqués negador de la unitat; són construccions que ja porten anys en marxa i no he vist ningú que ho lamente. ¡Ah! ¿Que va i resulta que estem parlant de sentiments? Ho comprenc: sentiments científics, els d´ells. No sentiments valencians. Ho he comprés.
