19 de abril de 2016
19.04.2016

En memòria de Vicent Miquel i Diego

19.04.2016 | 11:14

L'1 d'abril d'enguany, pel matí, de sobte, va morir Vicent Miquel i Diego, company de la tertúlia de Josep Lluís Bausset al Micalet als darrers anys. Va ser advocat i secretari general a l'ajuntament de València, i durant la 'transició' va ser dirigent polític de la democràcia cristiana del País Valencià, però a les primeres eleccions democràtiques el 1977 van fracassar electoralment en treure 48.000 vots i es van desanimar políticament. Va ser secretari d'actes del Consell Preautonòmic del País Valencià, com recordava Paco Cerdà a l'obituari "El secretario que amó al "país" desde el centro", el dissabte 2 d'abril al L-EMV, també recordà que havia sigut secretari o advocat dels ajuntaments d'Almassora, Mazarrón (Múrcia), Algemesí, Paterna, Xàtiva Alzira, Carlet, Aldaia i havia treballat al Consell Metropolità de l'Horta i? a l'Entitat Metropolitana dels Serveis Hidràulics.


Després de la 'derrota' política del 1977, alguns membres d'Unió Democràtica del País Valencià, s'integraren en el Partit Nacionalista Valencià de Francesc de Paula Burguera o en altres opcions, però Vicent va tornar a la privacitat i al seu treball, tot i que va mantenir una estreta amistat amb Josep Antoni Duran i Lleida, Joan Rigol, etc. i va col·laborar per assuavir les males relacions entre les autoritats polítiques del País Valencià i de Catalunya, perquè ell i la seua Unió Democràtica del PV estaven d'acord amb la confederació cultural i política dels Països Catalans dins d'una confederació ibèrica que reconeguera la diversitat de nacions en igualtat de drets. Hi ha fotos de Vicent Miquel amb Aldo Moro, líder de la democràcia cristiana italiana i president del Govern que mataren els de les Brigades Roges a meitat dels anys setanta, tot i que volia pactar amb el Partit Comunista Italià, una de les fotos que més s'estimava com assenyala Agustí Colomer, el 6 d'abril, a l'article "En record de Vicent Miquel", on anotava que Vicent va representar, en certa manera, la necessitat d'una mena de "compromís històric" entre els valencians i que va prestar serveis altruistes per a facilitar les relacions institucionals entre València i Catalunya, dos pobles germans cridats a entendre's.


Un dia després de la seua mort, Josep Miquel Bausset, ens envià un vídeo on es repassa la vida de Vicent Miquel i Diego, "La fidelitat a les arrels", després d'assenyalar la seua defensa de les reivindicacions valencianes en matèria de finançament, infraestructures al corredor mediterrani i defensa dels nostres ecosistemes, de l'aigua, etc. però "potser la necessitat més important i més desconeguda de l'ànima humana", com remembrava Agustí Colomer, recordant Simone Weil unint la 'fidelitat' (Mounier) i 'l'arrelament' (Weil), com a característiques bàsiques de Vicent Miquel; un vídeo que el cercle de valencianistes demòcrates li feren repassant la seua vida, al seu setantè aniversari, des del 22 de desembre de 1939, quan va nàixer acabada de "finalitzar" la guerra incivil que va destrossar l'Estat espanyol, fins al dia de la seua mort. És on ixen fotos de Joan XXIII, Vicent amb l'abat Escarrè, amb Aldo Moro i Teo Tindemans, primer ministre belga demòcrata-cristià, textos de Nicolau Primitiu alertant sobre la radicalització ideològica entre marxistes i feixistes o textos d'Emmanuel Mounier l'ànima de la revista "Esprit"; hi ha també els llibres de Vicent Miquel i Diego, sobre l'ús del valencià a l'església 'valenciana', "L'Església valentina i l'ús de la llengua vernacla", de 1965, que tret de molt escasses excepcions (Josep Mª Ruix, Alexandre Alapont, August Monzón, Emili Marín, Honori Pasqual i molts pocs més) és inexistent perquè l'església al País Valencià s'ha distingit per ser enemiga mortal de la llengua, la cultura i el poble valencià; com advertiria el professor de llatí i tertulià del Micalet, en alguna conversa Agustí Ventura,Vernacle: vernac?lus,-a,-um 'relatiu als esclaus nascuts a casa.


En aquest sentit en alguna tertúlia al Micalet, on es va debatre sobre el valencià a l'església 'valentina', li vam preguntar per a què havien servit els seus llibres, articles i preocupacions per a fer que l'església 'valentina' adaptara el valencià a les litúrgies i ens va respondre, amb la seua veu forta i vigorosa, que reconeixia que havia fracassat absolutament, que no havia servit de res. Ho reconeixia amb amargor, vehemència, rotunditat i tristesa. Deia que, en aquest sentit, se sentia completament fracassat.


Vicent Miquel i Diego havia escrit un article sobre el valencianisme i l'europeisme al llibre "Nacions amunt, vida amunt", reivindicant les relacions fraternals entre Catalunya, les Illes i el País Valencià i el dret a l'autodeterminació, era, per tant, un valencià profund i conseqüent que no estava infestat d'anticatalanisme, al contrari, tenia molt clar que el País Valencià si volia persistir lingüísticament, culturalment i políticament com a valenciana gent, havia de confederar-se amb Catalunya i les Illes, i tot i ser un home bàsicament de dretes, de la dreta culta, democràtica i civilitzada tocada per la doctrina social del Vaticà II de Joan XXIII, el personalisme de Mounier i de l'arrelament de Weil, de tarannà dialogant i ferm, afirmava que tot i les simpaties per les anàlisis de Karl Marx, ell era personalista perquè prioritzava les necessitats de la persona a la lluita de classes que a l'extrem pensava que portaven a la violència civil i a la guerra. No obstant, s'indignava davant les injustícies socials i les discriminacions que li causava l'estat espanyol al País Valencià. I en això tota la tertúlia, com una pinya, ens manteníem ferms, tot i els distints matisos que enriqueixen la vida mateixa, de manera que la seua esposa, Carmen Lasso de la Vega, advertia que les tertúlies al Micalet, al darrer tram de la seua vida, li havien donat molta vida; el veiem entrar a la tertúlia amb bastó i pas vacil·lant per problemes de psicomotricitat, la seua alçada, els seus ulls grans, mirada intensa, conservava la seua fermesa i fortalesa en els gestos i la veu enèrgica i rotunda.


En este sentit, tenia clara consciència de la dominació nacional de l'estat espanyol contra el País Valencià, coincidíem a la tertúlia -fàcilment- en la crítica al castellanisme espanyolista d'Unamuno i de la generació del 98, sobretot davant les propostes d'Ortega y Gasset, la seua concepció centralista i madrilenyista de l'estat espanyol i la seua animadversió contra el País Valencià i tot el domini catalanoparlant, etiquetant-nos amb menyspreu de "Levantinos" o Unamuno dient que "érem com infants, que ens perdia l'estètica". No obstant, això, era molt senzill polemitzar amb ell en alguns temes, sempre entrava al drap quan eixia el tema de l'Islam perquè mantenia posicions molts 'occidentalistes' de l'estil de Sartori o Samuel Hutington, el del xoc de civilitzacions, que alguns consideraven idees massa conservadores, tot i que hi havia altres tertulians que combregaven amb la seua posició tan crítica amb l'Islam. També hi havia posicions antagòniques a la tertúlia del Micalet en la valoració del conseller Tarancón, Vicent pensava que ho havia fet bé, en relació al valencià i a la creació de l'AVL, en canvi, altres consideraven, que, sovint, havia fet demagògia i anticatalanisme al servei del PP d'Aznar i de Zaplana, i que haguera pogut fer molt més del que havia fet per fomentar la concòrdia i la coordinació entre el valencià i el català de les altres parts del domini lingüístic catalanoparlant, molt sovint havia jugat este conseller Tarancón també a la fragmentació i l'afebliment de la unitat de la llengua, atacant i denigrant a Joan Fuster i servint els interessos partidistes i castellanistes del PP i en la creació de l'AVL s'havien mantingut les formes envitricollades, ambivalents, sense una voluntat decidida per incrementar l'ús social del valencià a tots els àmbits del País Valencià i sense cap voluntat de coordinar-se amb l'IEC i la Universitat de les Illes, cosa que admetia Vicent que era preferible per a no arribar a un desgavell per descoordinació lingüística. En canvi, amb el cardenal Tarancón estava molt emprenyat, era una de les seues espines clavades al cor, recordant "El Quadern gris" de Josep Pla, perquè als anys setanta havien anat alguns polítics valencians perquè donara suport a les seues posicions polítiques valencianistes i el cardenal s'havia deslligat perquè no volia, que, durant la 'transició', iniciada la democràcia es reproduïra la identificació i el suport de l'església amb cap partit polític, com havia passat amb el nacionalcatolicisme; la democràcia cristiana de Ruiz Jiménez i la Unió Democràtica del País Valencià, on hi estava Vicent Miquel i Diego, no va obtindre cap representació parlamentària i responsabilitzaren a aquell cardenal de bona part d'aquest fracàs.


Als debats i les discussions cordials a la tertúlia del Micalet, tot i les discrepàncies, coincidíem en la necessitat d'un sistema educatiu molt millor per al País Valencià, que remarca molt sovint Ramon Trullenque, per això Vicent es sentia orgullós del treball de la seua germana Carme a l'Escola Valenciana, també reivindicava la valencianitat d'Oriola i remembrava la festa de l'Oriol on es subratlla la inqüestionable valencianitat d'aquesta ciutat al sud del País Valencià, li agradaven molt i s'emocionava davant les pintures de Vicent Moreno i era molt crític amb la desídia de l'església valentina per la nostra llengua i una jerarquia eclesiàstica castellanista tan en contra de la llengua pròpia del País Valencià. Després dels debats molt sovint, alguns membres de la tertúlia li oferíem el braç per acompanyar-lo fins al taxi, sobretot Antoni Signes, els dos companys 'gateros', de Gata de Gorgos, que havien sigut amics des d'infants fins ara; alguna vegada després de la tertúlia del Micalet havia anat amb algun altre company a la tertúlia del dilluns de l'Octubre, tot i que en esta tertúlia es mostrava molt més callat i quasi no parlava. Alguna vegada, en privat, es va mostrar molt desvanit de les seues dues filles, Carme i Anna, se'l veia un home més content que un gínjol parlant d'elles.


Debatre amb ell era fàcil, doncs, malgrat les seues fermes conviccions, que defensava amb aquella veu seua que l'afonia no havia aconseguit callar, la seua mirada franca, la seua capacitat per escoltar als altres, la seua comprensió amb les opinions contraries, mostraven la seua bonhomia i es guanyaven l'estima de tots nosaltres. Era en conclusió "un home bo".


L'última vegada que va vindre a la tertúlia del Micalet fou quan va venir la seua germana Carme a fer una xerrada sobre el valencià a l'Escola Valenciana i explicar-nos el seu admirable ofici de mestra. Ell, Vicent, estava molt content, es notava com estimava a la seua germana petita, ella li va correspondre confessant que havia sigut el seu germà, que estudiava dret, el qui l'havia posat en contacte amb Ferran Zurriaga i Pilar Calatayud, a "Lo Rat" i després als anys seixanta, i com havien començat en les activitats valencianistes i de reforma educativa per introduir el valencià a l'escola, gràcies per la influència del seu germà gran. Quan li preguntàrem si necessitava que l'acompanyarem, va somriure sorneguer i ens va dir que no calia perquè hui l'acompanyava la seua germana xicoteta, "la seua reina", i que amb ella anava tranquil i molt a gust.


La darrera imatge que tenim de Vicent Miquel i Diego és eixint del Micalet amb Carme, molt pagat, els dos agafats del braç; és una imatge molt bonica. De fet al seu soterrar, li la remembràrem i li donàrem el condol a Carme dient que sentíem la seua mort i el que més sentíem era que no podríem discutir més amb ell, amb les seues intervencions breus però vigoroses, erudites i informades. Perquè, a pesar de la diferència d'idees que hi ha a la tertúlia del Micalet, una tertúlia hereua de la de Bausset i la Joan Fuster, Vicent Miquel i Diego era un gran discutidor, un home que en un País Valencià més conscienciat haguera pogut ser un gran lider polític valencianista del centre moderat a l'alçada del segle XX, que defensava el dret a decidir com a valenciana gent per construir el nostre futur d'un País Valencià més culte, més just, més democràtic i més lliure.


A la tertúlia posterior a la seua mort al Micalet, l'11 d'abril, a proposta d'Antoni Signes, li vam retre homenatge amb un minut de silenci i recordant-lo. Eduard Guillot, en funcions de moderador, va assenyalar que s'havia esmentat la seua participació a mitjan dels huitanta a les tertúlies de l'Hotel Anglés, on Vicent, fusterià convençut, aportava el seu criteri en l'intent d'ampliar la base social del valencianisme, a la recerca de la 'Tercera Via', però no s'havia esmentat la seua participació als darrers anys a la tertúlia de Bausset al Micalet. I quedàrem que l'havíem de remembrar perquè Vicent, fill de mestres de Gata de Gorgos a La Núcia, on van nàixer ell i Carme Miquel, era un valencià com nosaltres, fidel a la terra i defensor de la nostra llengua i país; a pesar de les discrepàncies, era un dels nostres.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine