La festa del 23 d´abril a la plaça de bous de València s´ha vist com un acte que enllaça amb l´últim que s´hi va celebrar 16 anys enrere. Jo, en canvi, he practicat l´exercici legítim de la nostàlgia i he recuperat en la memòria la foto sèpia del 8 d´octubre de 1978. Per primera vegada tenia lloc a la ciutat de València el XIX Aplec pels drets nacionals del País Valencià. Des de 1960 els Aplecs „reprimits violentament pel franquisme„ es celebraven en diferents indrets (El Puig, Llíria, Bocairent, Castelló...). En aquell acte parlaren, entre altres, el diputat Francesc de P. Burguera, el sociòleg Josep V. Marqués i el poeta Vicent Andrés Estellés. I com és tradició als aplecs, actuaren cantants com Pi de la Serra i Ovidi Montllor, junt a grups com Al Tall, Els Pavesos i les Danses Guerreres de la Todolella.

Aquell llunyà 1978 explotaren dos artefactes als urinaris de la plaça. Ignore si les autoritats del moment ho investigaren. Supose que en farien el mateix cas que el policia que es va dir andana davant l´intent d´agressió amb el pal d´una senyera que eixe dia va sofrir un servidor „perdonen l´autoreferència„ quan feia cap a la plaça de bous en companyia de l´Estellés, Ferrer Pastor i Josep l´Escrivà.

Han passat 38 anys i el moll de l´os de l´aplec continua sent reivindicatiu i el format idèntic. Enguany fins i tot s´ha reiterat l´actuació emotiva d´Al Tall. Però la situació política és ben distinta. Llavors no teníem Estatut d´Autonomia, no teníem govern valencià ni cap altra institució de la Generalitat. Per no tindre, ni tan sols teníem Constitució. I vet ací que per un miracle de la geometria perversa de la politiqueria ambdós actes guarden paral·lelisme: ara com abans sectors polítics i mediàtics frueixen també despertant fantasmes. Qualsevol diria que vivim ancorats en un present persistent. O en un persistent passat. Tot i que enguany, com canta Pau Alabajos, «hem comprovat la força increïble / que podem obtenir si unim les nostres mans».