10 de mayo de 2016
10.05.2016

Eleccions de nou, pactes o no

10.05.2016 | 04:15

Segurament, amb les dades a la mà, si s´haguera invertit en l´enviament de paperetes del Senat a les cases de les demarcacions de Castelló i Alacant, la representació haguera estat tres senadors per al PP i un per a la coalició Compromís-Podem, com sí va ser a València on sí que es va fer enviament de sobres a casa. Les dades de participació en el Congrés, on sí hi havia mailing, no dóna lloc a dubtes. El sorpasso al Congrés es va donar en totes les demarcacions valencianes.

El PSOE, que venia arrossegant al País Valencià i també a l´Estat els seus pitjors resultats electorals en la història de la democràcia, va salvar pels pèls eixos dos escons al Senat. En la constitució de les meses del Senat i Congrés, el PSOE prefereix col·locar a la Mesa al PNB amb 7 senadors, que no al grup del canvi (Compromís, En Marea, En Comú-Podem i Podemos), amb 23. Després, quant ens neguen a les confluències tindre grup propi (13 senadors), el PSOE calla i ningú de la Mesa defensa eixa opció mentre sí que es donen grups propis a PNB, Convergència o ERC, amb els mateixos arguments que empraven per a nosaltres negar-nos-ho, fins i tot amb la cessió de senadors del PSOE.
Al Congrés, també l´espectacle va ser lamentable. El PSOE, per assegurar-se la Presidència, permet a la dreta (PP+Cs) tindre majoria en el mateix òrgan on després impedirà a Compromís-Podemos tindre grup propi, el que precipita la separació dels 9 diputats triats. El temps va acabar donant una visibilitat i paper clau als diputats que anaren al Grup Mixt, mentre al Senat, Cambra invisible però ara en el focus mediàtic per gràcia o desgràcia de Rita Barberà, se´ns feia estar en un grup compartit.

Després d´eixos pactes amb les dretes, comencen les rondes de contactes. Al principi sembla que hi ha opció clara de fer un govern de canvi amb PSOE, Podemos, Confluències, Compromís i IU, buscant aliances amb la resta de forces presents al Congrés. Quan la cosa semblava que avançava, el PSOE tria com a soci prioritari a Ciudadanos, aquell partit criticat durant la campanya.
Després ens diuen que, per a tirar a Rajoy, cal votar a un govern on han pactat sols PSOE i Ciudadanos. Després que és un govern sols de gent del PSOE i on el que acorden en matèria econòmica, laboral, social deixa molt que desitjar. És a dir, que ara havíem de donar-los els suports de la gent que anhelava canvi, un xec en blanc al PSOE que ja coneixem (el de les reformes laborals entre altres coses) amb la nova dreta ultramuntana.

I durant aquesta escenificació patètica, molt s´ha parlat del «govern a la valenciana», eixe que tant va costar parir, on també el PSOE amb el pitjor resultat de la seua història ha aconseguit la presidència, després de campanyes mediàtiques d´atac visceral a la candidata de Compromís, o dels festejos constants amb Ciudadanos (mireu hemeroteca, mireu...). Al final, gràcies a la matemàtica sols va haver una opció, la qual ara tot el món la posa com exemple, però què haguera passat si els números hagueren donat per a fer un govern PSOE-Ciudadanos? Este, potser, és un gran dilema.

Ara sembla haver-hi prou consens, almenys aparent, en la necessitat d´intentar un acord major, amb totes les forces de l´esquerra, incloent EU; i l´aspiració d´eixa suma seria ser la primera força al País. Ja superat el PSOE, sols queda superar un PP que cada dia que passa ens serveix per desdejunar un nou escàndol.

I el PSOE? Després del paperot de dur-nos a eleccions de nou, d´estar aguantant desqualificacions constants per part de seua i que sap que si sumem Compromís-Podemos-EU i fem bé la faena queden en un paper residual, llancen la proposta d´una candidatura conjunta al Senat al País Valencià, per aconseguir 9 dels 12 senadors en joc (els que ara té el PP) i deixar-lo sols en 3. Per al PSOE, la proposta pot suposar de quedar-se en zero com tot albira, aconseguir-ne 3 o, el més important, deixar al PP sota mínims i minvar-li la majoria absolutíssima al Senat.

Reflexions toquen. Si aconseguim majoria al Congrés les forces del canvi, sense PSOE, també ho aconseguiríem al Senat i, per tant, per a què reviscolar a un PSOE en caiguda lliure? És més fàcil aconseguir eixa majoria al Senat amb el PSOE que sense ell. Si pactem, què fem després? Cadascú a la seua? El PSOE continuarà fent la mà en la creació de grups, repartiments en les meses de les Corts, i de nou voldrà pactar amb la nova dreta?, Ens presentarem junts amb un mateix programa?... Molts dilemes, que malauradament haurem de resoldre prompte perquè estem ja en temps de tindre-ho tot mínimament clar. Anem a viure dies intensos de nou.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine