13 de mayo de 2016
13.05.2016

La unitat de la llengua

13.05.2016 | 04:15

La vida mostra paradoxes. En plena fira del llibre, vaig sentir que el director de la Institució Alfons el Magnànim, Vicent Flor, reivindicava la unitat de la llengua (sense gentilici) com es reivindica la unitat de la llengua castellana. El seu discurs em féu reflexionar, perquè ell insistia que les institucions públiques han de protegir com un bé sagrat eixa reclamada unitat; i destacava la idea com a missió primordial dels poders. Fins aquell moment, jo no havia caigut en el detall, però vaig comprovar que Flor practicava una defensa teòrica i un secessionisme pràctic. Ell canviava formes valencianes per solucions catalanes segons criteri d´altres unionistes (alguns professors del Departament de Filologia Catalana de la Universitat de València o Valéncia) que recorren, per al seu exercici marginador, a la «llengua estàndard», etiqueta que no estic segur que puguen explicar amb calma. També es referiran impúdicament als «registres formals» o «informals» de la llengua. Naturalment, els «formals» o «estàndard» no són més que una selecció d´opcions d´entre totes les possibles, una tria que comporta, com és evident, exclusió, secessió.
La prudència del polític li féu evitar en tot moment la denominació de català, en benefici del valencià, perquè ell té clar que són la mateixa llengua: el valencià és català; en l´etiquetatge no hi havia cap de problema, però sí en les tries lèxiques que exhibia: ell volia «defensar» la llengua (verb perfecte, clar que sí), però no «defendre» (he estat a punt de dir «fet inaudit», però no; ho he «audit» i vist moltes vegades en boca i ploma dels que postulen la teòrica unitat). Buscant suport en l´Acadèmia Valenciana de la Llengua, el bon director del Magnànim acabava els verbs en -eix i marginava les valencianíssimes (¿i, per tant catalaníssimes?) solucions en -ix.

Ja que al·ludia al castellà com a model, em pregunte si ell i les personalitats propugnadores d´unitats saben que els diccionaris castellans accepten les construccions d´altres països, com accepten i es coordinen (no subordinen) el conjunt de les acadèmies nacionals. ¿Sap el senyor Flor que «pollera» és «falda externa del vestido femenino», que procedent del castellà antic „segons el Diccionario de Autoridades„ recull el Diccionario de la Real Academia Española en la seua Edición del tricentenario? ¿Li negaran entitat a «cajuela» amb valor de «maleter» de cotxe perquè s´usa en Mèxic o la República Dominicana? Cert que en cap escola espanyola s´ensenyaran els térmens «pollera» o «cajuela» amb eixes accepcions, però no pareix que, reconegudes, puguen trencar la unitat del castellà; no crec que unes paraules o formes tinguen tanta força. ¿S´estranyaran que les gramàtiques argentines ensenyen «vos tenés» sense que tremole l´espanyol? ¿Em condemnarà el senyor Flor si escric «térmens» en lloc de «termes» perquè puc atemptar contra la sacrosanta unitat de la llengua

Sí, les institucions públiques han de protegir l´agredida unitat de la llengua, no cal dir-ho; i, si eixes institucions són valencianes, miraran de potenciar les formes valencianes que ja l´AVL va recollint, però només ho podran fer amb directors solvents, no amb aquells que „incompetents„ es deixen orientar pels secessionistes que trenquen la unitat segregant les construccions valencianes. Parle amb respecte escrupolós al nostre país, a la seua gent i història, de què és part fonamental la llengua: unida, sí, però no subordinada, com no ho han sigut tampoc l´economia ni les Institucions. La defensa de les formes valencianes és un principi inexcusable per a avançar cap la concòrdia i unitat de tots els valencians, única manera de recuperar la força i el lloc que ens corresponen. Eixa és la qüestió fonamental: les altres nobles causes tenen altres defensors; els valencians, sols ens tenim a nosaltres.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine