L´estrena de la pel·lícula El olivo, d´Icíar Bollaín, ens obliga a reflexionar sobre la nostra condició. La directora ha sabut interpretar algunes claus de la nostra història recent al mateix temps que ens situa davant el paradigma de la sostenibilitat i els reptes de model productiu. La història central part de l´espoli que van patir de forma intensa les terres del nord del país, quan moltes oliveres centenàries i algunes mil·lenàries van ser venudes com a elements decoratius, ja que hi havia demanda i, com en altres casos, el seu valor patrimonial i mediambiental no era valorat ni per la nostra gent ni pels governants. El possible negoci fàcil resultava més atractiu que continuar treballant les oliveres; llavors va aparèixer un nou negoci amb la complicitat „no desinteressada, cal observar„ de les autoritats locals i provincials.

Al voltant de l´episodi que es narra veiem a persones, a tres generacions amb valors i actituds diferents: una, molt marcada per les frustracions, enlluernada per l´explotació del territori a costa de desfer-ho; una altra, un tant impulsiva però idealista i amb ganes d´eixir de la regla; també està la major, encara sensible a la natura i la terra. Al voltant dels sentiments i les emocions dels personatges hi ha, però, alguna cosa molt rellevant: estem parlant de gent d´aquest país, de pobles coneguts del Baix Maestrat, d´un paisatge que és el nostre, que podem i devem conservar, d´una condició de valencians de Castelló, d´una província que és més que una província.

El film igualment emplaça als nostres governants a fer alguna cosa. En el 2007 es va aprovar i va publicar una llei; algú la va tancar amb clau en el calaix, els nostres nous governants van arribar i o no van trobar la clau o tampoc van veure el calaix... el fet és que ra, quan la qüestió està en les pantalles, s´han adonat que calia aplicar la llei, doncs així es podran evitar nous espolis o l´abandó de camps d´oliveres a la seua sort. Ja Cavanilles assenyalava la rellevància i el paper del cultiu de l´olivera a les comarques castellonenques. Ara, en el segle XXI, a més la seua conservació és necessària per a mantenir l´ecosistema. Els espectadors que tinguen una mica de coneixement podran concloure que un país, territori, o comunitat com el nostre, ha de mantenir els seus senyals d´identitat, cas del seu patrimoni arbori que igualment constitueix un paisatge i un mitjà rics que poden donar faena a molta gent en un moment d´atur com el present.

Fer país es pot fer de moltes i variades formes, i segur que les oliveres tenen bastant que veure en la tasca d´anar fent d´un país, com canta Raimón.