23 de mayo de 2016
23.05.2016

Mobilitat sostenible, incivisme, política

23.05.2016 | 04:15

El mal ús dels espais urbans expressa notables carències culturals i polítiques. Açò comporta que el benestar de moltes persones es deteriorat sovint pel comportament d´altres. Trobem ací una varietat de respostes públiques: des d´encerts fins improvisacions, incloent mirar cap a un altre costat€ però en qualsevol cas són lluny de canviar aquests comportaments antisocials. Possiblement, no es tracten amb la determinació i efectivitat que cal perquè aquest fenomen és transversal, és a dir afecta a tots els estrats socials i com el camp predilecte i còmode de la lluita política és el que prefixa la ideologia no li atorguen la prioritat que té.

El mal ús dels espais urbans sorgeix en molts àmbits de la vida social, però em limite ací només a una part de la mobilitat i alguns elements que l´afecten. Com ocupa part considerable del nostre temps diari i a causa de la seua perillositat, la tria comença amb el trànsit urbà. Ací no és cap metàfora identificar una escala social de víctimes i depredadors. La condició de víctima té lloc per la probable vulnerabilitat física davant el mal que ens podria fer un mitjà de transport invasor del nostre espai.

Fins i tot, el depredador d´un lloc, quan en un altre moment deixa de se-ho pot esdevindre víctima d´un altre. L´escala víctima-depredador és clara: vianants, ciclistes, motoristes, cotxes, vehicles grans. Clar i ras, si desitgem reduir les víctimes d´aquests efectes indesitjables el que s´ha fer sobretot és fer complir les normes de circulació, com demostren els països europeus que així ho fan la seua efectivitat. En aquest cas, com també en altres, té més ressò electoral el soroll dels infractors multats que la indignació del perjudicats pel comportament incívic i els qui potencialment poden ser-ho.

En concret, amb l´ús més freqüent de la bici urbana creix la invasió de les voreres causant incomoditats als vianants, i fins i tot accidents greus. Ací, un factor que té a vore amb la perillositat és un disseny dels carrils que sovint no té en compte la mobilitat dels vianants. Tampoc no trobem una nova regulació, ni senyals, ni informació, les quals s´estenen també els trams interurbans. Som molts els qui hem estat usuaris al centre i nord d´Europa que podem arribar conclusió que encara que ací s´han fet algunes coses bé, hi ha moltes altres incorrectament. I açò no admet justificació, perquè les nostres autoritats disposen d´una experiència prèvia de com fer bé les coses, però sembla que aquestes no són capaces d´aprendre-la i aplicar-la.

Els nous governs municipals venen acompanyats de nous projectes al voltant de la mobilitat sostenible. Però l´entusiasme no és prou per evitar errors que suposen també malbaratar diner públic. Pense que he recollit una mostra suficient per a dir que amb la marca de «açò ho hem fet nosaltres» relatiu a nous projectes de carril-bici, es passa per damunt que pot resultar en molts casos més eficient millorar i rectificar infraestructures ja fetes. Ara ja no poden fer-se coses: trossos inconnexos (i improvisats), ajuntaments sense coordinació amb els homòlegs veïns, trams perillosos... I per acabar, ¿els nous governs municipals que portaven programes electorals de mobilitat sostenible ho faran realitat?

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine