Les llengües estan per comunicar-se. Un conflicte lingüístic, per tant, és el pitjor escenari per als parlants d´una llengua. Els valencians, la immensa majoria, va superar l´estèril batalla filològica amb la recuperació de l´autogovern. Primer va ser la Llei d´ús i ensenyament del valencià, que va permetre que per primera vegada la llengua dels valencians entrara a les aules, i després la posada en marxa de RTVV „dos iniciatives socialistes„ van provocar l´increment social del valencià. Després, la creació de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) „durant el govern de Zaplana, amb suport socialista„ va fer la resta.

El treball i el consens desenvolupat per l´AVL des d´eixe moment ha estat decisiu. La reforma de l´Estatut va fer que es convertira en l´ens normatiu del valencià. L´acord de col·laboració entre la Real Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) i l´AVL constata la realitat i soterra anomalies. Sobretot la d´aquells que emparant-se en una suposada normativa diferenciada a l´oficial, l´únic que pretenen és dividir els valencianoparlants, una comunitat lingüística que té en la seua llengua el principal valor.

Qui es pot oposar al fet que una entitat centenària, com la RACV, i l´Acadèmia inicíen una col·laboració? Sens dubte, només aquells que han fet del mal anomenat conflicte lingüístic un negoci particular. I per a aquells que tinguen encara temptacions partidistes, només recordar que qüestionar l´AVL, és anar contra l´Estatut i la Constitució. Cal agrair als acadèmics de les dues entitats el generós esforç intel·lectual per iniciar una ruta en paral·lel, del qual segur eixim guanyant tots. I en especial al president de l´AVL, Ramon Ferrer, i al degà de la RACV, Federico Martínez Roda. Tots els representants públics estem per solucionar problemes, i el ràpid consens assolit per dues institucions valencianes, més complementàries que antagòniques, indiquen el camí.