08 de junio de 2016
08.06.2016
Barra libre

L'ofensiva conservadora i la lluita per l'hegemonia

Cal no sols treballar per la majoria i, en particular, pels més desafavorits sinó també dotar-se d´una narrativa atractiva. I la justícia pot ser atractiva. L´esquerra, així mateix, ha de ser didàctica i poc arrogant

08.06.2016 | 08:25
L'ofensiva conservadora i la lluita per l'hegemonia

Assistim a una ofensiva conservadora contra el govern de la Generalitat Valenciana i contra les diputacions i ajuntaments d´esquerres (a l´esquerra del PP, vull dir. No entraré ací en majors precisions). No és una casualitat, és una ofensiva. Aquesta ofensiva està protagonitzada per grans empreses, pel PP, per la jerarquia de l´Església Catòlica, per diversos mitjans de comunicació i per una part de la intel·lectualitat (sí, sovint s´oblida que una part significativa de la intel·liguèntsia és conservadora i fins i tot reaccionària).

Les campanyes contra el conseller d´Educació, Vicent Marzà, contra el director general de Comerç, Natxo Costa, o, entre d´altres, les contínues declaracions d´Antonio Cañizares contra refugiats, activistes LGTB, feministes, valencianistes i partits d´esquerra o els insults per escrit contra fins i tot el president i la vicepresidenta del Consell, Ximo Puig i Mónica Oltra (l´arquebisbe de València ha estat un ultramuntà de sempre), no són una coincidència en el temps, sinó una estratègia per retenir l´actual hegemonia, la seua hegemonia.

L´objectiu d´aquesta embranzida és defensar els interessos dels grups socials esmentats, parcialment contradictoris, però que coincideixen en considerar-los globalment amenaçats. La classe dominant (sí, classe i dominant) comença a estar preocupada. No suporten que les administracions públiques no treballen per als seus objectius, sovint molt parcials, tot i que pretenen fer-los passar per generals. Ells estan acostumats a manar. I a tenir l´Estat, literalment, al seu servici. De fet, en l´època contemporània, tret de brevíssims períodes, aquestes elits han funcionat fonamentalment com una classe extractiva indiferent a les caresties de la majoria. La retòrica liberal que sovint fan servir és una pura enganyifa.

En aquesta ofensiva, novament, se n´aprofiten de la polisèmia del terme llibertat, tot abusant-ne, per defensar interessos i valors concrets que no coincideixen amb els de la majoria de la classe treballadora: horaris comercials propis de basars xinesos, educació elitista pagada amb fons públics sense patir (a penes) la càrrega de la immigració, preeminència de l´ètica catòlica sobre les altres, supremacia del castellà, etc.
Ara ha fet un any que es produí un capgirament electoral a les comarques valencianes, que conduí a molts canvis de govern. Tanmateix, cal tenir present que, tot i la importància d´aquesta fita (el PP havia superat el 40 % dels vots des de 1993 en vint eleccions consecutives), un canvi electoral no significa necessàriament un canvi en l´hegemonia social. De fet, com escrigué Antonio Gramsci, els poderosos tenen mecanismes en les societats «lliures» per presentar la seua interessada percepció de la realitat com «la realitat».

Així, continuen ostentant l´hegemonia cultural. Els sociòlegs tenim molta evidència empírica que mostra que a menor capital educatiu major coincidència amb els valors de la classe dominant. No pocs pobres tracten d´imitar els rics, inclosos els seus valors, malgrat que els rics, com encertadament analitzà Pierre Bourdieu, fan per distingir-se d´aquells. D´aquesta manera, molts veuen les coses amb les ulleres dels rics, malgrat no ser-ho, malgrat no representar els seus interessos objectius. És obvi que amb els vots només de la classe alta la dreta no podria guanyar cap elecció democràtica.

Aquests grups socials privilegiats, conscients que mantenen una part important de suport popular que poden mobilitzar a favor seu, estan intentant provocar „de nou, anàlogament a altres cicles històrics, com la transició democràtica„ una batalla política de desgast per evitar que les esquerres duen endavant el seu programa transformador (d´altra banda, bastant moderat). No hi haurà treva. Cap pacte els satisfarà. Són arrogants i ells sí que ho volen tot i ho volen ara.

Considere que amagar el cap sota terra davant d´aquesta ofensiva durà, una altra vegada, a la victòria ideològica a la dreta. Tanmateix, si se´n fa front d´una manera intel·ligent, aquesta lluita per l´hegemonia, també ací, no necessàriament està decidida. Cal dotar-se de més i més raons. És evident que aquests grups disposen de molts més recursos, econòmics i simbòlics, al seu abast. Però també ho és que no disposen de totes les fitxes del tauler.

Ara, a més a més, estem en un altre escenari. L´esquerra ja no està en l´oposició. Ja fa pràcticament un any que governa. És una coincidència bastant general que Compromís, per exemple, féu una campanya exitosa contra el PP en les qüestions de la corrupció i del balafiament de recursos públics. Però això ja no n´és prou, per més casos de corrupció que hi apareguen.

A hores d´ara cal no sols treballar per la majoria i, en particular, pels més desafavorits sinó també dotar-se d´una narrativa atractiva. I la justícia pot ser atractiva. L´esquerra, així mateix, ha de ser didàctica i poc arrogant. La repetició acostuma a ser una tècnica política eficaç. No val això de «jo ja ho escriguí fa una pila d´anys». Amb el poder de la paraula no hi ha prou. Contràriament, cal insistir-ne. Dia a dia. Cada dia. I cal la mobilització. I els altaveus. En les xarxes socials i en els carrers. L´esquerra no pot perdre ni una cosa ni l´altra, ja que el quiosc, en general, li és hostil.

Assistim a la lluita per l´hegemonia. No és poca cosa.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine