Ricard Pérez Casado, en un llibret («Ser valencià») de poc més de cent pàgines ens transmet una reflexió personal del que ha passat i passa des de que entre 1962 i 1983 es produí un esclat de recuperació del país sense precedents. De tal magnitud que ningú no pensava,de bona fe, que seria un possible retrocés a l´analfabetisme. Ricard que va accedir al activisme a partir d´ eixe esclat, quan arran de la primera expressió contra la dictadura a la Universitat allà per 1962 vingué i s´ incorporarà al grupet dels manifestants que ens solidaritzarem amb el miners en vaga, posteriorment ho faria al incipient Partit Socialista Valencià. Des de aleshores Ricard ha fet una llarga carrera política, socialdemòcrata «clàssic», segons ell, intentà fer país i alhora ser Alcalde a València durant els primers anys de democràcia. Ara, lliure d´obligacions partidistes i de càrrecs, ens parla de les dificultats per convèncer a uns i altres, i molt especialment d´integrar en la praxis socialdemòcrata les qüestions identitàries.

Estem davant unes reflexions prou raonades i que cal tindre presents, particularment per què venen d´una persona que ha tingut responsabilitats públiques rellevants, puix a més d´alcalde ha estat diputat a Madrid, participà en la reconstrucció de Mostar després de la guerra a l´ antiga Federació Iugoslava, i hi ha estat testimoni de fets i decisions significaves. Ricard no oculta critiques, algines impliquen alguna velada autocrítica, tanmateix aborda les dificultats de ser valencià com a tal al principi del segle XXI,les quals arranquen del mateix gentilici, qüestió debatuda al llarg de tot el segle XX, i sobretot a causa del centralisme i, també, del provincialisme de les nostres classes dirigents.

Al finalitzar la lectura del llibre m´ he interrogat allò que trobe més destacable, i la veritat és que hi ha diagnòstic prou clar la realitat valenciana amb la seua situació subalterna, i òbviament sobre les causes que la han generat puix com escriu: «el relat d´ Espanya no inclou els valencians més que en part molt minsa». Hi ha doncs, un posicionament a favor d´ un projecte de país amb una critica molt directa a la política del PSPV-PSOE. Sembla com si després de més de trenta anys d´auto censura Ricard recupera el to reivindicatiu i crític dels anys seixanta, de quan trucà a les portes del efímer PSV adherint-se a la nostra colla de fusterians. De segur que després del parèntesis que ha significat el domini de la dreta amb complicitats més o menys clares, calia parlar,i més quan segons l´autor estem davant d´ una «nova esperança que enunciava el final de les eleccions de maig de 2015».