11 de junio de 2016
11.06.2016

"La desfachatez intelectual" d'Ignacio Sánchez-Cuenca

11.06.2016 | 04:15

El febrer d´enguany, el sociòleg Ignacio Sánchez-Cuenca va publicar un llibre interessant sobre la barra que tenen alguns escriptors i intel·lectuals espanyols davant la política. Fa uns mesos vaig comprar el llibre i anava per la cinquena edició, potser ara se n´hagen editat més encara perquè es llegeix molt fàcilment i és útil per analitzar la formació de l´opinió pública a Espanya. Millor dit, els déficits i les deformacions en l´opinió pública espanyola, d´on els catalanoparlants som sempre exclosos com a tals i ens amputen com si no volgueren que existirem. S´aquesta qüestió no se n´ocupa directament Sánchez-Ocaña, però podem llegir-ho també quan suggereix una major inclusivitat, tot i que cada vegada més gent el que volem és que ens deixen en pau per a construir les nostres pròpies estructures d´estat.

L´assaig es titula "La desfachatez intelectual. Escritores e intelectuales ante la política. És una anàlisi sobre els desgavells, els llocs comuns, els desficacis i les obsessions d´alguns dels intel·lectuals més "brillants" i "lluents" del nacionalisme espanyolista, els escriptors espanyols de major renom i audiència que no perden tribuna tot i les seues enormes errades, falsedats, barbaritats, egolatries i pompositats que repeteixen amb absoluta impunitat i aparentment no els passa factura, si no encara els atorga més fama, prebendes i honors, tot i que Sánchez-Cuenca afirma que estan a la fi de la seua cursa de ´figurons´ i estan sent substituits per altres intel·lectuals molt més preparats. No qüestiona Sànchez-Cuenca i ho afirma explíticament al llarg del llibre les obres filosòfiques o literàries d´aquests "intel·lectuals", només alguns dels "arguments" que fan servir com el pitjor dels xarlatans, sense cap documentació empírica ni cap dada corroborable i contrastable, només la seua subjectivitat inflada per un ego fabulós, destarifat i fantàstic. No obstant això, sembla que aquest desgavells no tenen un impacte negatiu en la seua reputació i els diaris on publiquen no prescindeixen dels seus serveis.

A la introducció, comença reproduint un fragment de Jon Jauristi a l´ABC comentant la crisi del refugiats de Siria, just quan l´opinió pública occidental es va estremir davant la foto d´un infant ofegat a una platja de Túrquia, en la mateixa línia que l´arquebisbe de València amb allò de si tots els refugiats eren "blat net":

"Que saben els fugitius sirians? Saben que arribar al cor de l´Europa rica requereix arribar abans al cor dels europeus i per això porten infants. Infant que llencen a l´altra banda de fronteres teòricament infranquejables o que tomben a les vies del tren. Saben que allà, a la seua terra d´orígen, aquests efectes patètics (codificats en una espontània retòrica de la desesperació) no valen amb els assassins baassistes o jihadistes, als que infant més, infant menys, importa molt poc, però als europeus els desperta sentiments de culpa que han d´eliminar quant abans perquè estan convençuts que la culpa és tòxica i produeix cáncer".

Comenta Sánchez-Cuenca que a diferència de la massa que s´indigna per la sort dels refugiats i es compadeix, Juaristi (exETA esdevingut un nacionalista espanyol reaccionari), no es deixa arrosegar per la "retòrica de la desesperació" i ironitza sobre la ´culpa´ dels europeus benpensants. Ell és conscient que els sirians, que fugen de la guerra, estan furgant en la mala consciencia europea: exploten als seus fills, els porten en les pitjors condicions perquè una Europa plorosa i blana accepte acollir-los. Juaristi pensa que els infants sirians són una mena d´escuts humans (els tomben sobre les vies del tren!), instrumentalitzats pels seus pares per a obrir les portes de la fortalesa occidental. No perquè els seus pares no vulguen separar-se dels seus fills€ I el sociòleg es pregunta si no era el mateix que deien els apologetes de la lluita armada d´ETA quan moria un fill d´un guàrdia civil en un atemptat amb cotxe bomba, és a dir que la responsabilitat darrera de la mort dels fills corresponia als seus pares per col·locar-los a les casernes com a escuts humans.

Fernando Savater en un progama televisiu sobre tarromàquia va tenir l´occurrència de defensar les corregudes de bous en aquestes paraules: "Si a alguns dels sis milions d´aturats que hi ha en aquest moment a l´estat se´ls oferira dur la vida que porta un bou brau, és a dir, viure en un dels paisatges més fermosos del món durant pràcticament tota la seua existència, tractat aviciadament i amb tot tipus de comoditats, pertanyent a una espècies de la que només una ínfima minoria va a anar a la plaça i, després, com a pagament d´això, només passar els darrers quinze minuts de vida malament, que són problablement molt menys dels que probablement passarem nosaltres en la nostra vida, hi hauria gent, a muntons, que per tenir eixa oportunitat acceptaria la vida de bou brau".

Haurà vist Savater un aturat alguna vegada a la seua vida? Quina imatge té aquest ´gran´ filòsof dels aturats, es pregunta Sánchez-Cuenca i diu que potser pensa Savater que es tracta d´un ésser desesperat incapaç de defensar la seua dignitat, que per tal de portar una "bona vida" està diposat a ser torturat i assassinat en públic per a espectacle i divertiment de gent com Savater. I afirma Sánchez-Cuenca: "supose que hi ha moltes ´raons´ per a defensar la "festa nacional", però de totes elles, aquesta és la més mostrenca". No obstant, des dels col·lectius ecologistes i en defensa dels drets dels animals no veiem cap raó i ens avergonyeix que un filòsof defense el maltractament, la violència, la tortura i l´assassinat d´animals mamífers com els bous, perquè no hi ha cap argument ni motiu més que el sadisme, la crueltat, l´extrema insensibilitat i l´apologia de la violència contra els animals. A més de ser molt convenient l´explicitació que fa Sánchez-Cuenca del Savater que durant la "transició", des de posicions ´àcrates´ defensava la legítima violència i la lluita armada contra l´Estat.

Després analitza Sánchez-Cuenca el discurs d´un altre ´crack´ del nacionalisme espanyol, Félix de Azúa, quan repetia en diversos articles que José Luis Rodrígez Zapatero era "el pitjor dirigent que ha suportat Espanya des de Ferran VIIé", eren tòpics que es reproduien, amb rialla i aplaudiments, als cercles més reaccionaris de Madrid i províncies, entre el 2003-2011, un lloc comú de l´extrema dreta, en canvi Azúa que pressumeix que tenir la sensibilitat estètica més esquisida i d´estar "exiliat" de Catalunya a Madrid perquè no vol sentir parlar en català, en un retorn a la dictadura franquista, ho repetia sense tenir en compte que posava a ZP per darrere de dos dictadors militars sanguinaris, Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco, banalitzant les dictadures, els crims, l´exili, el genocidi cultural contra els Països Catalans i l´humanitat sencera.

També analitza els elogis desmesurats de Juan Luis Cebrian, Francisco Basterra i Javier Cercas, com si es tractara de l´estil de l´antic NO-DO, a la figura del monarca quan va dimitir de rei pare. Cebrian li va posar nota i tot, un "excel·lent cum laude", Basterra va proclamar que "les darreres quatre dècades han sigut sens dubte els millors anys de les nostres vides" i Cercas afirmava que "Sense en rei no hi hauria democràcia" i que el 23-F de 1981 fou "el dia en que comença e veritat la democràcia i termina el franquisme i la Guerra civil", sense cap crítica ni als diners acumulats amb negocis bruts, ni a la fortuna que ha fet durant el seu regnat ni a les seues amistats perilloses; replica Sánchez-Cuenca dient, "la Guerra civil va acabar el 1939 i el franquisme el 1977, es pose Cercas com es pose". I critica Sánchez-Cuenca que terminara Cercas el seu article insinuant que sense el monarca hi havia el ´risc´ de tornar a la dictadura o a una Guerra Civil, perquè -replica Sánchez-Cuenca- els països desenvolupats amb nivells de renda com el de l´Estat espanyol mai pateixen guerres civils.

També analitza la misèria intel·lectual del llibre "Todo lo que era solido" d´Antonio Muñoz Molina, la seua retòrica casernària i antipolítica, el seus nul·ls coneixements d´economia per a diagnosticar la crisi econòmica, les anàlisis provincians sense contrast internacional, cròniques subjectivistes, moralistes, semblants a les de la generació del 98, tipus Ortega, un discurs de literats i assagistes ancorat en la perenne querella ´nacional´ fet de vaguetats comuns que delaten una ignorància preocupant sobre el funcionament de l´economia i la política, l´obsessió permanent contra Catalunya i tots "els nacionalismes", tret de l´espanyol que reprodueixen de manera banal (Michael Billing). S´analitzen algunes precarietats argumentatives de Vargas Llosa, de César Molinas, de Luis Garicano, de José Antonio Marina, etc. per mostrar els excessos lamentables que es produeixen a l´esfera pública, com indica el llibre de Víctor Lapuente "El retorno de los chamanes", des del que el sociòleg Diego Gambeta ha qualificat com a "masclisme discursiu". Denúncia com es fan servir tòpics i estereotips indocumentats sobre l´educació, l´economia, el terrorisme, el nacionalisme, etc. sense tenir ni punyetera idea ni sense cap referència a les dades empítiques de la realitat ni a la investigació científica. Critica la criminalització que van fer de Jesús Igiguren per haver aconseguit la pau a Euskal Herria, sobretot Martínez Reverte, Azúa, Savater i bona part de la caverna mediática per vivilitzar.

No pretén, i ho repeteix diverses vegades, llevar-los la veu als escriptors generalistes ni que siguen tots substituits per experts, sinó que eleven el llistó de l´autocrítica i l´exigència en documentar-se abans d´opinar. Els acusa de casticisme, d´interpretacions desgavellades quan relacionen la crisi econòmica a l´estat espanyol amb lles lleis de la memòria histórica, el recurs a l´escepcionalitat i l´autàrquia intel·lectual, el pintorestisme, el regeneracionisme desficiós, els diagnòstics lleugers i superficials sobre "els mals d´Espanya", el "hi ha que", la crítica fàcils als "polítics"€ Quelcom molt profund falla en la nostra esfera pública quan s´elogia desmesuradament un llibre que defensa tesis tan estravagants com les de Muñoz Molina acusant a la llei de memòria històrica de ser la causa de la crisi econòmica.

Davant de l´individualisme extrem del literat i les seues estravagàncies, proposa Sánchez-Cuenca una visió «comunitarista » del coneixement i la veritat pròpia de la ciència. La investigació científica, davant l´assagísme, és una empresa necessàriament col·lectiva, en la que intervenen múltitud de persones compromeses amb uns mètodes comuns, unes practiques consensuades i unes preguntes on les respostes tots tracten de trobar-les en un procés competitiu. Com recordava Michael Polanyi el procés investigador es configura a partir de la transmissió generacional i personal de les habilitats i les practiques necessàries en la producció del saber. Com ens explicava Thomas Kuhn sobre el funcionament i les dinàmiques de les revolucions científiques.

Remembra Sánchez-Cuenca que una de les tasques més exigents de les ciències socials és establir relacions causales. Per tant, no seria sobrer que els intel·lectuals més generalistes s´informaren de la manera de procedir de les ciències i foren més prudents en les seues afirmacions. Demana estudi previ, crítica oberta, garantia de valor afegit i qüestionament de l´autoritat, com a punt de partida per a millorar i revitalitzar la conversa col·lectiva sobre afers públics. Per això, compartint bona part del diagnòstic de Sánchez-Cuenca, inclús del tot la referència imprescindible al llibre de Joan Vergés "La nació necessària", Angle editorial, 2013, en tractar el capítol sobre l´obssessió nacional contra Catalunya, no estic d´acord quan afirma: "Tinc la impresió (no sóc ´especialista´ en aquestes qüestions i les conec de manera només superficials) que gran part de les crítiques que han llançat historiadors i economistes sobre els arguments nacionalistes catalans són ´correctes´", tot i que admet que això no afecta al nucli de la qüestió perquè la reclamació de la independencia es pot fer al marge del que haja passat en el passat i per motius distints als econòmics. Per què suposa que són correctes si no ha contrastat els arguments que donen els historiadors i economistes espanyols amb els historiadors i economistes catalans? Per ´gremialisme´ nacional?

Més avant afirma sobre el debat independentista que si haguera d´expressar la seua opinió personal, distingiria dos plànols d´anàlisi. Per una banda, com a ´nacionalista´ espanyol (tot i que ell s´autoproclama ´ciutadà´) considera que els nacionalistes catalans han ´sobreactuat´, han generat unes expectatives polítiques impossibles de satisfer i han exagerat ´artificialment´ les diferències entre Catalunya i la resta d´Espanya, molt sovint ´deformant´ o ´manipulant´ la història i l´economia. A més a més, està convençut que la separació de Catalunya seria ´empobridora´ i ´costosa´ per a les dues parts€ Sembla com si no s´aplicara a si mateix els consells que dona als altres. Per què no considera que els nacionalistes espanyols han sobreactuat, exagerat artificialment, deformat i manipulat molt més encara que els altres acusant, des de tots els resorts de l´estat, de les set plagues de l´apocalipsi si Catalunya s´independitza? No obstant, com a ´demòcrata´ (encara com!) entén que es tracta d´una demana legítima, que ha de procesar-se i debatre´s sense fer servir la Constitució per a tapar la boca a la ciutadania de Catalunya, per tant, cal permetre una votació democràtica i mitjançant un referèndum establir els procediments per a la secessió, com va passar al Quebec o a Escòcia. Tampoc compartisc quan dona per suposat que a l´estat espanyol als catalans se´ns garantitza la igualtat de drets, hem de recordar-li al senyor Sánchez-Ocaña que els catalanoparlants del País Valencià hem estat més de tres anys sense cap mitjà de comunicació en llengua pròpia, amb els mitjans de les Illes i Catalunya que no arriben perquè estan censurats i prohibits per un estat que pretén asimilar-nos i exterminar-nos com a catalans, illencs o valencians. Suportarien els castellanoparlants dels territoris dels Països Catalans o de qualsevol altre lloc de l´estat romandre tres anys sense cap mitjà de comunicació en la seua pròpia llengua? Tot això, sense entrar a valorar l´espoliació fiscal i la nul·la inversió al corredor mediterrani mentre s´emporten a Madrid milions d´euros de la ruïnosa empresa Castor, en mans de les elits extractives estatals, que va causar centenars de terratrèmols entre Vinaròs i Tarragona.

Evidentment he destacat algunes dissidències "menors", però coindicisc en les anàlisis crítiques que fa contra la instrumentalització del terrorisme de la dreta, en la idiotització pintoresquista dels literats, en les critiques al manifest "libres e iguales" redactat per una diputada d´extrema dreta, en la crítica als ´figurons´, en la demanda de rigor i documentació. Pense també que la nostra conversa col·lectiva a la Península Ibèrica, des d´estat diferents, d´iguals a iguals, sobre política hauria de ser més oberta i estar més inspirada pels ideals que guien la investigació científica.

Per això, per acostar-nos a eixe model, crec també necessari criticar la barra amb la que opinen tants escriptors i intel·lectuals espanyols. Un llibre que s´ha de llegir perquè ajuda a qüestionar la caradura de tants intel·lectuals espanyols que no es miren a l´espill i només fan que criticar els altres com a ´nacionalistes´, les palles en els ulls dels altres, quan ells representen les bigues del pitjor ´nacionalisme´ d´estat, obsessionat en reafirmar-se per la força bruta metafísica, de tenir les lleis de la seua banda "por justo derecho de conquista", tot i que hi haja historiadors espanyols, com José Álvarez Junco a "Dioses útiles. Naciones y nacionalismos", on ve a defensar que el segle XVIII fou un segle de ´prosperitat´, ´benestar´ i ´riquesa´ per als Països Catalans, potser gràcies a la batalla d´Almansa, el setge de Barcelona i la conquista borbònica de Mallorca?. És com dir que gràcies al colp d´estat franquista i la Guerra Civil, el segle XX a l´estat espanyol fou un segle de gran prosperitat. I la imposició de les lleis i la llengua castellana? D´això afirma Álvarez Junco que durant el segle XVI i XVII l´aristocràcia dels Països Catalans ja estava castellanitzada, per tant, la castellanització de les societats catalanes és producte d´un procés ´evolutiu nomal´, perquè la nació espanyola no ha imposat mai la seua llengua a les altres nacions no castellanes. ´Objectivitat´ dels historiadors espanyols que es proclamen "patriòtes constitucionals" per ocultar el seu furibund i primari nacionalisme espanyol.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine