11 de junio de 2016
11.06.2016

València, seda o llana?

11.06.2016 | 04:15
València, seda o llana?

La visura d´un plat singular de ceràmica pintada en verd i manganés, provinent d´una intervenció arqueològica dirigida per l´experta arqueòloga A. Viñes en el carrer Triador del castís barri valencià de Velluters, ha esdevingut un gaudi inesperat per als nostres ulls. Ens regala una escena fins ara desconeguda en el ventall iconogràfic de les ceràmiques dels obradors de Paterna.

Un dels personatges representats, el diable, es quasi inèdit entre les icones que fins ara s´han descobert com a ornat d´aquesta vaixella de taula bona, en ús durant la primera meitat del segle XIV. Tan sols es coneix un altre fragment de plat que llueix un diable barbut amb menudes banyes pintat  entre un cavaller principal i una dama que dansen units per les seues mans alçades. Fou descobert anys enrere per l´arqueòleg Josep Burriel vora les olleries trecentistes de la antiga Pobla del Bisbe (barri del Carme), en un moment en què la sederia urbana a València era encara en la seua infantesa. Tanmateix, la singularitat temàtica d´aquest bestial Dimoni de Velluters sembla donar alè a la hipòtesi de que esta extraordinària peça d´obra de terra seria fruit d´un encàrrec.

La peça descoberta ara, arribada als magatzems insondables del Servei d´Arqueologia Municipal de València, ens obria a tots dos una porta per posar l´accent sobre una qüestió que ens havia fet sofrir des de les acaballes dels solstici d´hivern fins al migdia de l´equinocci de primavera: la seda. Així mateix, ens feia levitar sobre una altra: la iconografia de la bèstia, del diable, del Satan del Llibre de Job, o del Beelzebub de l´Evangeli de sant Mateu, en aquests àmbits culturals i cronològics.

El tallador, al seu interior, dins d´un cercle que l´envolta com un astre, ens presenta dos personatges. A la dreta, un paó estilitzat, en peu, amb cua desplegada discretament. Cos i ales motejades, riques en detalls com si fos un paó islàmic. Amb el bec juga amb una tija vegetal, com una mena de falaguera irreal que ompli el blanc del plat. Amb una de les ungles de la pota arrossega el fil provinent del que és, indefectiblement, l´epicentre iconogràfic i l´òmfal del missatge primordial: una creu, a mode de viril, amb els extrems trilobats, que actua de roda de filadora i en la qual s´enrosca i es fila.

A l´esquerre, també envoltat per una vegetació més simbòlica que real, en peu, la bèstia. Fragmentària, només coneixem la meitat sobirana del cos. És com una mena de monstre amb costelles marcades, en peu i amb gests antropomorfs. Cap amb orelles punxegudes i rostre amb mandibula ferotge oberta, d´ampla gola, que deixa entreveure les dents i, potser, un clau desviat. Al cos es marca el costellam; és flac com un llop famolenc. Amb una de les urpes sosté un fus amb abundant fil cabdellat i amb  l´altra sosté una filadora de mà amb els fils que formen un triangle doble, a mode d´estendard.

Representació de l´entelèquia del bé i del mal, la qual trobem als evangelis adobada amb sàvia mescladissa amb la pensa de Plató. Tots dos filant. La filatura com a representació del transcórrer del món. La bèstia, el diable, fila i fila. El paó, símbol de la resurrecció de Crist i de l´eternitat de l´ànima, quiet i transcendent, amb una de les ungles apressa un fil que surt del filat amb la creu de Crist.
Fila la temptació, associada al pecat i al diable. Fila l´esperit d´amor, associat a la salvació vertadera.

El nostre diable no és el de la Bíblia, el del Gènesi o la visió de sant Joan Evangelista en l´Apocalipsi, amb formes de drac o de serp, si no l´extret i modelat en les representacions pictòriques i escultòriques del romànic; present en frontals d´altar, retaules, capitells i relleus: un monstre o bèstia deforme, nu, amb orelles apuntades, urpes.

A l´Edat Mitja triomfa el dualisme entre el bé i el mal o psichomaquia. És el moment de màxim apogeu del diable. El convenciment de la seua existència, la superstició i tot un ventall de fantasies genera que el diable sigui present i es manifeste en cada acció que genera la vida.
La literatura destil·la i atesta aquesta omnipresència del diable. Dos exemples, entre més que les incomptables gotes de la mar. La Divina Comèdia, obra de Dante Alighieri (1265?-1321) i, en especial, la part primera, en què ell mateix passeja de la mà de Virgili arreu els diverticles de l´infern. Bocaccio ens adverteix que el naixement del florentí  fou anunciat amb un auspici afalagador. La seua mare, amb el poeta al ventre, va tenir una visió o somni: era sota un llorer altíssim, enmig d´un prat extens amb una font que brollava aigua i va veure com l´infant estenia la mà petita cap a la frondositat, menja va baies i es convertia en un paó magnífic.

A la passejada literària per l´infern veiem la seua coneixença extremada del llibre sagrat i, alhora, de tota la saviesa i tradició de l´antiguitat grecoromana; en especial, l´obra de Plató o Aristòtil. Un tret que marca la cultura dels nostres reis, de la nostra noblesa i dels nostres escriptors i poetes. Paren, si no, en el contingut de les biblioteques d´Alfons el Magnànim, del duc de Calàbria, dels March o dels Centelles, que ens procuren copiosos inventaris i que manifesten en les seues pertinences obres cabdals de l´antiguitat i de l´escolàstica.

Dins de l´infern, el cant trenta-quatre s´inicia amb les paraules «Vexilla Regis Prodeunt». Es més que curiós com Dante endinsa el lector a la coneixença del semblant de Lucífer just amb les tres paraules amb què l´Església celebra l´exaltació de la creu. Per a alguns, el florentí profanà les paraules sacres, mentre que de debò el que pretenia era recordar amb la visura del diable l´emblema de la redempció i, així, proclamar el triomf de la divinitat sobre el mal. Diable i creu, en conjunció amb el fil de la vida, són, alhora, en el nostre plat i, ara, en el nostre banquet de paraules.

En el cant seté del paradís dantesc, descobrim la seda present en una metàfora: «La mia letizia mi ti tien celato,/Che mi raggia d´intorno, e mi nasconde/Quasi animal di sua seta fasciato».

Les dites i sentències que descobrim, entre d´altres, en llengua castellana o italiana, en són ben il·lustratives. Durant aquests segles els pobles i les tradicions populars han anat acollint el diable i adaptant-lo a la seua mentalitat col·lectiva en el refranyer. El diable és vigent en els refranys. El diable és mestre expert en la perfídia. És vell i té l´habilitat proverbial de l´engany. El diable, però, no és  invencible. 

Locucions i refranys que transcendeixen en obres literàries cultes i apòcrifes. Parem en el feix que descobrim en la Sobremesa y alivio de caminantes (1563), del nostre genial Joan de Timoneda, que encara no ha rebut el llorer que es mereix. I per acabar, a tall d´exemple  posem l´accent en aquest, que ben bé podria unir-se, amb filacteri gòtic, a l´univers que envolta el nostre plat tallador: «Il diavolo è sottile, e fila grosso».

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine