El resultat del referèndum del Regne Unit és, com tants autors han dit, un punt d´inflexió. Se´n poden fer moltes lectures però hi ha dos realitats: el descontent d´un dels socis més antics de la Unió Europea i el replantejament del model europeu d´estat.

El descontent és fàcil d´albirar. Conviu en més d´un Estat. No s´ha de pensar que forma part del sentiment dels habitants del Regne Unit, encara que per ara hagen sigut els únics que hagen sigut capaços de mostrar eixe malestar d´una manera col·lectiva. Este és una insatisfacció que descobreix que n´hi ha més que suren per tota la Unió. Allí està el de Grècia, nascut després de patir el dur tractament de la troika. Un grup de poderosos que sols han vist governs incompetents grecs i s´han oblidat que per davall hi ha persones que clamem dignitat per a les seues vides. També es troben, per esmentar-ne uns altres, el de Portugal. Ha hagut de callar davant les exigències econòmiques, com així ha fet Itàlia o el mateix Estat espanyol. La realitat, doncs, és que no resulta digne viure amb tant de malestar compartit. No es pot mantindre una relació de servilisme que marca la diferència entre els països grans i els menuts. Se suposa que en una federació com l´europea ha d´existir el mínim dret a la igualtat. Ha de tindre vigència també la paraula solidaritat per a unir vincles i intensificar les relacions d´estima. On queda aquella il·lusió per construir un espai europeu on retrobar-se?

Tanmateix l´apatia pel model europeu no pot portar al disgust. Ha de ser impulsor d´una altra Europa. En les darreres dècades s´ha fet el pas més utòpic: la creació d´una unitat monetària. Però s´ha oblidat el més fàcil: la unió a partir del que cohesionava per tradició i passat als europeus. El valor de la cultura compartida s´ha quedat en segon orde. La possibilitat de relacionar-se per molt més que una moneda s´ha aparcat. La Unió Europea no va nàixer per a potenciar les diferències o demostrar la força d´uns respecte als altres. Els europeistes històrics, aquells que defensaven el futur d´un nou estat, ho feien des de la potenciació del ric patrimoni, dels valors intel·lectuals i d´una vertebració real no sols basada en l´economia.

En definitiva, el referèndum anglés marca un final. Suposa el principi d´un nou mapa europeu més obert i tolerant, si vol sobreviure. Si no s´entén que Europa va més enllà de l´euro i de les subvencions, l´afonament del projecte està servida. Sols porta a desil·lusions. Cal sentir que el blau d´una bandera és senyal d´un horitzó ample des d´on eixirà el sol. No és sols un món de funcionaris i parlamentaris. Es tracta de vore´s per damunt dels estats i mirant les realitats dels grups humans. Europa, per tant, encara esta per descobrir. La mostrada en els darrers anys no ha sigut més que una visió autoritària que el capital ha fet seua per a oprimir i atresorar-se. Cal arraconar aquells que sols veuen en este projecte com un conjunt d´interessos particulars per enriquir-se i empobrir els altres. Així que Europa és possible; la de les persones i les cultures que aprofiten per a acostar les economies. Confiem que el fracàs de hui siga la porta a un esplendorós, solidari i obert futur europeu.