Tots els pobles tenen en la seua memòria tragèdies que han afectat el conjunt de la societat per la seua gravetat. Impressionen directament a un nombre considerable de persones però a més indirectament la ciutadania assumix el que ha passat com a desgràcia col·lectiva. Normalment la seua intensitat fa que es deprenga del mal que ha suposat, i que els governs ajuden a reparar els danys físics i morals causats. Solen ser lliçons que se superen conjuntament. Suposen un abans i un després.
En l´accident del metro del 3 de juliol de 2006 no fou així. Les autoritats feren l´impossible per a diluir la tragèdia. Estudiaren la manera de no buscar la culpabilitat ni la casualitat dels fets per a superar-los. Alhora es va evitar que la ciutadania s´implicara en esta i es va voler que no la vera com a pròpia. Es pensà que eixe drama l´havien de superar sols els familiars dels implicats.
La realitat és quan un govern intenta desviar l´atenció d´uns referents tràgics i un poble no assumix els seus episodis negres, hi ha alguna cosa que no funciona en la societat. Les tragèdies s´han de fer pròpies per molt dures que siguen. Els ciutadans i les ciutadanes necessiten plorar les seues històries tristes. Els polítics, si volen ser meritoris, han de demostrar que s´equivoquen. No és un signe de debilitat sinó de proximitat i eficàcia.
El famós programa d´Ébole d´abril de 2013 va despertar la consciència de la gent. Aquella desmobilització social va canviar. La tàctica del govern, des dels mitjans de comunicació públics i des de diverses estratègies poc clares, començà a deixar de ser eficaç. Fou el primer pas, i el més intens, per reconéixer que eixe accident del 2006 havia estat una tragèdia nacional que calia superar. Des d´aleshores els governants no feren massa, ni canviaren d´actitud ni mostraren gestos que permeteren tancar les ferides. No buscaren responsabilitats ni s´assumiren accions que conscientment o inconscientment s´havien realitzat malament. Però la societat començà a reclamar-les amb força. La lluita d´un oblit es va fer gegant.
Va ser tan gran des d´aleshores que, 10 anys després, tot ha canviat. Els familiars poden plorar el morts amb tranquil·litat i en la intimitat. No necessiten eixir al carrer perquè se sàpia que el seu mal té una part col·lectiva que s´ha de superar. Les autoritats actuals han demostrat una sensibilitat desconeguda fins al moment. L´apertura d´una autèntica investigació parlamentària o el lliurament de l´Alta Distinció de la Generalitat a la tasca dels familiars de les víctimes són grans gestos. El fet que este 3 de juliol de 2016 l´estació de l´accident es nomene novament "Jesús" és un gran símbol de superació i de reconciliació amb el passat.
Hui es pot dir que esta societat ha assumit la seua tragèdia. Sols els pobles que ho fan poden caminar lliures i forts cap al futur. La lluita de l´AVM3J ens han fet madurar i prendre consciència del que hem sigut i sobretot del que podem ser. Sols queda, en este 3 de juliol, pronunciar dos paraules: perdó i gratitud. Un doble perdó: el que haurien d´haver expressat els membres de l´anterior govern valencià i el que ha pronunciat la ciutadania per haver deixat a soles per uns anys als familiars de les víctimes. Una Gratitud: la d´un poble que agraïx a l´AVM3J el fet que haja aconseguit que l´accident siga reconegut com una tragèdia de tots i totes. Confiem no oblidar-la mai. Sols superant les adversitats col·lectives tindrem un millor futur.
