Amb els últims (i malauradament previsibles) incendis forestals, ha tornat a revifar un debat que encara fumeja a casa nostra: el de la gestió del bosc. El 29 de juny, a les pàgines d´este diari, poguérem llegir dos opinions ben interessants al respecte: la d´un enginyer de forests (Eduardo Rojas) i la d´un biòleg i ecologista (Carles Arnal). Entre ambdós, que representen els dos pensaments predominants a la matèria, s´hi detecta encara una preocupant distància en plantejament, diagnòstic i receptes.

La preparació i experiència de Rojas és patent a l´hora de tractar la matèria, però sorprèn la virulència d´algunes afirmacions, com el menyspreu a les ciències bàsiques, que considera inferiors a l´enginyeria forestal (i aleshores, com coneixeríem el que hem de gestionar?), o com el qüestionable atac al moviment verd. Tanmateix, erraria la conselleria en obviar a tots els experts que, com Rojas, tenen una dilatadíssima experiència en actuacions forestals, i han estat lluitant i esforçant-se durant dècades pel reviscolament del món rural, del qual són excel·lents coneixedors. El tò potser no és el més adient, però el fons mereix ser escoltat.

El que ningú pot posar en dubte és que un bosc és molt més que arbres junts: és la biodiversitat que hi trobem, els serveis ecosistèmics que ens proporciona, els processos ecològics que hi tenen lloc, les xarxes tròfiques i la teranyina d´interaccions biòtiques que s´hi succeeixen sense parar. Al segle XXI no podem continuar amb criteris decimonònics, com bé diu Arnal. L´única manera de reduir el risc d´incendi no és treure combustible de la muntanya mitjançant els aprofitaments, de la mateixa forma que el bosc no està brut „per definició„ tal com un riu no llença aigua al mar. Però estem obligats a ser realistes i ens toca, als que parlem de la preservació de les funcions protectores del bosc mediterrani, entendre que això no és el que tenim a gran part del territori, per molt que ens agradaria. Les masses boscoses estan degradades, empobrides o constituïdes majoritàriament per espècies piròfites (que es cremen amb facilitat, com el pi blanc) i que ocupen el lloc d´altres més resilients (que aguanten millor les pertorbacions, com la surera o la carrasca). I no només tenim un bosc que en moltes zones s´assembla més a un monocultiu que a un verdader ecosistema: tenim persones. Les persones „nosaltres„ són el motiu pel qual parlem de risc, d´actuacions i de prevenció: tant per les afeccions sobre propietats i la vida, com pel perill inherent que se´n deriva de les nostres activitats. Seria d´una ingenuïtat preocupant pretendre actuar com si el factor humà no existís.

El bosc valencià no és ni un supermercat de fusta ni una comunitat idíl·lica de plantes i animals. És un territori complex i divers que compta amb unes potencialitats enormes, i on hi viuen centenars de milers de persones que volen llaurar-se un futur sense haver d´abandonar sa casa. És una part essencial del País Valencià a la qual no li podem fallar.

Al bosc valencià li cal un pacte, una opció de futur per a garantir el desenvolupament dels pobles, per a assegurar el manteniment de les seues funcions. A enginyers, ambientòlegs, biòlegs i tots els professionals implicats ens correspon treballar plegats, abandonant dogmatismes i prejudicis, per tal d´oferir als valencians una alternativa de gestió forestal creïble, realista i aplicable en el curt termini. És el moment d´estendre les mans i posar-se a la faena.