Els oblits no són mai innocents. Quan li canviaren el nom a l´estació de l´accident de metro, governant Francisco Camps, no hi havia ingenuïtat en això, sinó una estudiada estratègia de l´oblit dirigida a eclipsar un succés lligat a un nom conegut per tothom. Llevar el nom de Jesús „denominació que el Consell de Ximo Puig ha exorcitzat de l´oblit„, era llançar un palet d´enderrocs sobre la runa del desmemoriament, una maniobra per mitigar l´associació de l´accident amb la gestió funesta que el Consell en va fer. Associació inevitable, com lligar les aventures de Sandokan a les novel·les de Salgari.
Diran que la notícia no està en el nom, sinó en el record. Però hi ha casos en què el nom fa la cosa perquè l´esculpeix al cor de la memòria. Ho deia Borges: «En el nom de la rosa està la rosa». La remembrança d´un fet en la consciència és un esclat emocional que el nom identifica. I com que «no hi ha entitat sense identitat» „Willard Quine dixit„, si li canvies el nom a la cosa debilites la seua identitat fins fabricar-li´n una de nova. Per això els missioners catòlics duien els indígenes al riu i, vessant aigua sobre els seus caps, cridaven: ja no et dius Anahí (Flor), de hui en avant et diràs María. I tu ja no eres Coyopa (Llampec), sinó José; i a tu ja no et diuen Huilén (Primavera), sinó Marcos. I així, fins esgotar el santoral. Canviant el nom s´esborra el rastre que dóna identitat als fets. Per això els dictadors posen tanta èmfasi en purgar l´onomàstica.
En recuperar l´antic nom de l´estació, s´hi demostra que el temps no és l´oblit. I evocar el nom originari, per a què? Per no oblidar les víctimes. Prohibit oblidar, doncs, les causes que descarten la casualitat de l´accident. Que una cosa és perdonar les negligències i altra ben distinta oblidar els fets. Els valencians solem ser oblidadissos. Per això el PP trau pit dels resultats electorals, perquè ha oblidat la pèssima gestió que va fer, i l´electorat també. I és que la memòria d´alguns no supera els dos telediaris.
