És evident que el segle XX ens ha portat molts i ben grans canvis de tota mena: socials, tecnològics, culturals... Tot i això, per a molts autors el més important de tots per la seua magnitud, transversalitat i transcendència en el territori i en el futur ha estat el procés que es coneix com a desagrarització, amb distintes conseqüències i manifestacions, com ara la despoblació rural i per tant la desertització d´amples zones de territori.

Les dades parlen: entre 1960 i 1975 la meitat (!) de la població rural del País Valencià desapareix. Actualment la majoria de les nostres comarques interiors estan per baix de 10 habitants per km2 i les projeccions situen moltes comarques per baix de 5 habitants per km2 en menys de dues dècades, una densitat clarament inferior a les estimacions de diversos autors sobre la població neolítica del nostre territori.

El canvi de paradigma és indiscutible: per primera vegada des del Neolític s´abandona massivament l´aprofitament dels recursos del sector primari. El protagonisme de la cobertura forestal del sòl front a l´agrícola és clar i en augment i també per primera vegada la producció del recurs forestal supera la demanda.

Què hi farem! Ja sabíem que som un país d´extrems... Heus ací que en mig segle hem passat de la desforestació més absoluta a una forestació desconeguda des de fa 8.000 anys, segons tots els estudis. Un canvi brusc que no sembla ser bo, perquè les pèrdues són importantíssimes i de ben diversa índole (també ecològiques), sense possibilitat de marxa enrere.

Mentrestant, la percepció social „majoritàriament urbana i cada vegada més„ del fenòmen és clarament esbiaixada i intermediada pel relat dels mitjans de comunicació i un ecologisme urbanocèntric, sovint basat en eslògans interessats, que no entén el món agroforestal i que el discrimina en el paper de jardí de darrere de la ciutat. La societat urbana (bastant poc sostenible, per cert) imposa el seu relat i les seues normes sobre un territori que majoritàriament desconeix; desestructurat, infradotat, despoblat i envellit.

La magnitud actual dels incendis forestals, dins de la seua gravetat, és sols un símptoma de la situació. Però jo no els voldria ubicar en el centre de la qüestió. Ja està bé de recordar-se de santa Bàrbara només quan trona! Cal abordar la situació en positiu.

El nou paradigma forestal ha vingut per a quedar-se i cal respondre a ell sense les trampes al solitari que tant ens solen agradar i que caldria defugir. Mirem al futur i no al passat i a partir del nou escenari, planifiquem: lluny de ser un problema, el medi forestal és una oportunitat, una font de múltiples béns i serveis renovables que no ha de tenir un sol objectiu, perquè és extens, transversal i multiproductiu per excel·lència. Apostem per la gestió dels recursos naturals (pels sectors primari, secundari i terciari) amb sostenibilitat, basant-nos en criteris tècnics aplicats i no ideològics ni d´opinió, i demanem a l´administració que assumesca el paper que li pertoca. Cal desenvolupar i generar riquesa als espais agroforestals i rurals mitjançant la integració dels sectors productius de proximitat, especialment el primari. Creguem-nos d´una vegada la cohesió territorial, el desenvolupament sostenible i la gestió dels recursos forestals renovables.