Assistim al declive electoral d´Iglesias i l´enfortiment del PSOE». I catacric, catacrac, aquest conte s´ha acabat (Pedro Sánchez al Comitè Federal, dissabte passat). I com que tanta autocrítica atabala, els membres de tan selecte club ho van celebrar com a foques aplaudidores. El rei del PSOE va despullat i la cort aplaudeix. Vet ací la tragèdia socialista: fer autocrítica exaltant l´autoelogi. S´inventen un dimoni i incapaciten la feligresia del partit per fer autocrítica. He dit autocrítica? Ah, no! Per què se n´ha de fer, si ja tenen a qui tirar-li la culpa?
El diagnòstic de Sánchez sobre el PSOE és calcat de l´alt comandament nipó sobre les derrotes en el Pacífic, durant la Segona Guerra Mundial: tot va d´acord amb el pla. Sabent com va acabar tot, cal suposar que la rendició també formava part del pla. Vaja, que si el 26J ha enfortit el PSOE, una victòria més com eixa i tot estarà perdut, que diria Pirros. Que a l´analitzar els resultats electorals Sánchez faça teatret per eludir responsabilitats, s´entén. Però, i el Comitè Federal? L´actuació teatral de Sánchez tenia format de sainet, sí; però descrivia un drama. Amb els aplaudiments del Comitè Federal acaba la tragèdia i comença la comèdia.
L´autocrítica, que és regenerativa i cotitza millor que la justificació, serveix per purgar negligències i reconèixer errors. En lloc d´això, Sánchez carrega contra Iglesias i, per caràcter transitiu, contra el «conglomerat de 25 sigles» que han posat al PSOE front a l´espill que retorna una imatge que no li agrada. I per això reitera els insults. Cap novetat. Ja ho deia Camus: el pitjor de l´estupidesa és que insisteix sempre. En política no hi ha espais buits. Espai que no ocupes te l´ocupen. I això han fet Podem i les confluències. Tot i que la claca socialista no ho vol veure. Em permetran, doncs, que opte per estrafer en versió negativa la cèlebre expressió que en 1992 va catapultar Clinton a la Casa Blanca, i diga: «No és Iglesias, estúpid!». És la vostra miopia.
