20 de julio de 2016
20.07.2016

Un Govern per al canvi

20.07.2016 | 04:15
Un Govern per al canvi

La història contemporània d´Espanya ha estat marcada per la tensió centre-perifèria d´una manera tan intensa que ha acabat per convertir-se en un eix de diferenciació ideológica més enllà de consideracions estrictament geogràfiques. La ruïna de l´Estat absolutista rere la invasió napoleònica va ser contestada amb el sorgiment de nombroses juntes provincials que varen ocupar el buit de poder i permeteren la visualització de les aspiracions liberals, plasmades en la Constitució del 1812. Precisament varen ser els ports, nuclis de la burgesia revolucionària, els que principalment mantingueren una presió constant per tal d´impedir primer la involució reaccionària, i per espentar després l´ideari republicà. L´empeny per construir un nou ordre social des de baix, és el que va permetre la unitat d´acció del moviment obrer i camperol, les classes progressistes i els incipients nacionalismes, en l´espai temporal que va des de la Restauració i la dictadura de Primo de Rivera fins la II República.

L´evolució política de la societat espanyola cap a la plenitut democràtica va comportar aleshores l´assumpció constitucional de la pluralitat territorial què, tallada violentament pel franquisme, es va convertir novament en fil conductor de les reivindicacions que portaren l´ordinament jurídic-polític hui existent. Arribats ací, em provoca estranyesa l´amnèsia que actualment mostren els màxims responsables del PSOE respecte dels partits nacionalistes. Semblen oblidar que Felipe González va encunyar durant llur govern l´expressió «bloc constitucional» per incloure formacions, entre elles PNB i CiU, amb les què deïa que compartia criteris essencials per a l´avanç reformista. Obliden també que el PSOE ha recolzat parlamentàriament el PNB o co-governat amb ell a Euskadi en diverses legislaturas.

És per això que no s´entén que el PSOE tinga ara que sucumbir irremeiablement davant el marc conceptual predicat per la dreta espanyola, segons el qual «no es pot negociar la governabilitat d´Espanya amb forces que sols aspiren a trencar-la», trampa argumentativa en la què va caure el senyor Pedro Sánchez en el seu fallit intent d´investidura, però que no s´ha aplicat a sí mateix el senyor Rajoy, qui no s´ha privat de parlar, infructuosament, amb els nacionalistes moderats bascs i catalans, sense por a què diran les oligarquies, perquè sap ben bé que no diran res per tal que intente mantindre´s en el poder.

Fà pocs dies escoltava als corridors del Congrés al portaveu del PNB, Aitor Esteban, qui clarament molest recordava als mitjans de comunicació que el PSOE no podia recomanar al PP que busqués aliats per la investidura en un suposat «espai natural compartit» on estaria el PNB. Esteban recordava la història recent i concloïa que, per a punts d´encontre, ja estaven els que el seu partit mantenia amb els socialistes.

I si anem cap a altre costat de l´espectre parlamentari, hi trobem una ERC amb nou diputats a la què no hauria de girar-se esquena si realment se té el propòsit de començar el camí d´un govern de progrés. També s´oblida ara el PSOE de que la seua branca catalana va tindre ERC com a sòcia en el govern tripartit de Catalunya sota la presidència de Pasqual Maragall, i que també varen ser aliats en l´Entesa Catalana present al Senat entre 2000 i 2011, com continuen sent a hores d´ara a nombrosos municipis catalans. No oferir a ERC la simple possibilitat d´espentar l´arrencada d´un govern de progrés equival a perpetuar indefinidament la paràlisi del procés polític català.

Coincidisc amb Xavier Doménech, líder d´En Comú Podem, quan afirma que possiblement el referèndum no siga l´única solució però, fins ara, és l´única que s´ha posat damunt la taula. Oferir fòrmules atractives d´encaix de la pluri-nacionalitat és, per tant, un repte que se li planteja al món progressista espanyol a la vista de l´atzucac en què ens ha col.locat novament la dreta, històricament recurrent en en el seu centralisme exacerbat.

Supose que el lector ja haurà comprés el sentit d´aquestes línies: defense la necessitat de continuar la simbiosi entre el progressisme espanyol i la defensa de la diversitat territorial, i això comporta sol.licitar al PSOE que done un pas avant i intente formar un govern a partir de la suma de 156 diputades i diputats que suposaria una aliança amb Unidos-Podemos i les seues confluències. I, cas que Ciudadanos decidisca sumar-se al PP per entorpir eixe govern, llavors hauriem d´obrir el ventall dels pactes per incloure PNB, CDC (ara, PDC) i ERC en el vot favorable a la investidura d´un president per al canvi. L´experiència enormement positiva per a les persones d´un any del Govern del Botànic, avala de sobres la bondat d´aquest propòsit.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine