25 de julio de 2016
25.07.2016

La desfeta europea

25.07.2016 | 04:15

Recordeu aquella cantilena la lletra de la qual deia: «Ara que Europa va cap a la unitat, els catalans i els bascos volen la independència»? Doncs bé, el trencament de la unitat ha vingut, paradoxalment, del Regne Unit, tot demostrant tres coses. La primera: la Unió Europea ha començat a desfer-se; la segona: els Estats-nació no desitgen perdre poder sobre les seues decisions ni sobre els territoris que controlen; la tercera: s´ha bastit una UE deixant a banda allò que ens uneix: la cultura, la tradició, la consciència de ser poble. Malauradament, els Estats-nació no han copsat que, pel que fa a Europa, hauran d´esdevenir simples departaments, peces prescindibles o substituïbles de la gran Europa que haurà d´arribar, d´Islàndia a Rússia.

És segur que la Unió Europa, del mode que es troba constituïda, no suposa l´horitzó final dels nostres anhels. El populisme la critica, i el xovinisme vol eixir-ne. La ciutadania, d´altra banda, no sap ben bé què dir sobre el tema. És bo pertànyer a la UE? És menys europeu un noruec o un suís que un hongarès o un estonià? És evident que no. Tanmateix, per a una Europa unida, qualsevol temptació de desfer-la a fi de construir-ne una de nova „teòricament més acord amb la cultura i els pobles que la componen„ implicaria apostar per una Europa desunida durant decennis o tal volta segles. Ja tenim l´estructura. Si som europeus, modifiquem-la, però no la boicotegem en nom de l´Imperi Britànic, la Francophonie o no se sap què.

Tanmateix, qui destrueix la Unió Europea? D´una banda, els populismes i xovinismes, com ara el francès o el britànic, més o menys democràtics; d´altra, la burocràcia, tecnocràcia i partitocràcia per a la qual la UE és un mercat i una plaça pública; i Europa no és un hotel ni un consell d´administració, sinó la terra d´un poble.

Per això, el que de nou hi ha sobre la taula, encara que els primers ministres o presidents dels països de la UE no ho vulguen veure, és la batalla cultural. L´única diferència és que no es produeix des de la tòpica „i vera„ idea de la culta esquerra enfront del centredreta sense símbols i sense arrels, sinó des del prisma que la UE només es preocupa d´unions econòmiques, monetàries, fluxos de capital i hipotètics drets humans, mentre que els estats-nació continuen estant l´orgull, la pàtria, la tradició i la cultura. I aquest discurs cala, i s´acaba vinculant qualsevol esment d´Europa a un magma mel·liflu de senyors encorbatats, i no a allò que emociona i dota de sentit.

La imatge d´Europa que es besllumena és, de nou, la de dos bàndols: Estats-nació separats de la UE, cada volta més xovinistes i tancats en si mateixos; i una Europa amb nacions orgulloses de la seua europeïtat. De tots dependrà convertir-nos en una Europa forta i conscient, o seguir estant un impossible projecte de bondats i negacions.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine