Supose (per no dir estic segur) que la Mesa del Congrés deixarà A la valenciana sense grup parlamentari. Si la coalició vol la mateixa «flexibilitat» que prediuen tots els Casandres per al Partit Demòcrata Català, que es deixe de romanços i „permeteu-me la humorada„ pacte la investidura de don Mariano, puix la «flexibilitat» de la Mesa és tradicionalment de moll elàstic, que s´estira o contrau a conveniència. Com la coalició no farà tal cosa, tindre grup propi és un propòsit optimista però impossible; si no és que „seguint la broma mansa„ pacta i després se´n fot en base a la lletra menuda; i com en el Mercader de Venècia, insta a cobrar-se la lliura de carn (de l´incompliment), però sense vessar cap gota de sang.

Sí, sí, ja sé que tothom és igual davant la llei i la llei és igual per a tothom. Però com diu la vella dita, feta la llei feta la trampa; i com adverteix George Orwell en Rebel·lió a la granja, «tots són iguals, però uns són més iguals que altres». Que li ho pregunten, si no, a González Pons que en 2011 advocà perquè UPyD tinguera grup parlamentari i Amaiur no „tot i faltar-los unes dècimes electorals a tots dos„ al·legant que calia «tractar desigual als desiguals», sense concretar les diferències. Argumentari que evidencia que el Reglament del Congrés està imprès en paper higiènic.

Així que A la valenciana ja pot preparar el recurs al Tribunal Constitucional contra la denegació de grup propi. Tot i que avise: si la flexibilitat de la Mesa és de xiclet, que pren la forma segons l´angle des del que se pressiona, els temps del TC per fer justícia són lents com el PC de Pedro Picapiedra. Hi ha precedents: en 2004, el PP recorre la decisió de la Mesa d´atorgar grup parlamentari a ERC per incomplir el 15 % de les províncies on s´hi presentava, i el TC va resoldre en 2007 (tres anys després). Tot eixe temps per determinar que la Mesa té autonomia per interpretar el Reglament (que deu ser un híbrid de perera i olm, puix a uns els dóna peres i a altres peròs).