Afortunadament cada vegada escoltem en menys ocasions la expressió de «la primera dona que€». Però és innegable que encara queden molts espais que conquerir. O senzillament el patriarcat ha fet la seua feina silenciosa i continuada per impedir que els ocupem. Les feministes fa anys que denunciem que la democràcia si no és paritària no pot ser una democràcia real, però sembla que encara hi ha massa interessos patriarcals perquè això és mantinga així.

Ara Hillary Clinton ha resultat designada pel Partit Demòcrata candidata a la Presidència dels Estats Units. I tornem a escoltar allò de «la primera dona en ser candidata a la Presidència dels Estats Units». Està bé que les coses vagen canviant. El fet de que les dones anem ocupant espais de poder és, almenys per mi, realment important i no sols en l´aspecte simbòlic. I ho és perquè anem soscavant les cimentacions del patriarcat que s´entesta en mantenir les desigualtats a tots els ordres de la vida.

Que hi haja dones a la vida política vol dir que, en alguns casos, les coses és poden fer d´altra manera tot i que com dic no necessàriament sempre passe. El que sí que passa sempre és que totes les forces que formen la caverna política i mediàtica que representa el patriarcat s´alien per a tractar de forma clarament diferenciada la gestió que les dones dirigents politiques fan front a la tasca que fan els homes. Un claríssim exemple són els atacs furibunds que va patir Dilma Roussef per la seua gestió al destapar massa draps bruts dels politics conservadors. La varen atacar per tots els costats. Fins i tot amb atacs al seu aspecte físic, fins que varen aconseguir el seu impeachment.

Un altre cas va ser en com varen tractar a Angela Merkel els primers anys del seu mandat. Tot estava analitzat amb lupa. Des de com vestia o caminava a si el marit l´acompanyava o no a les cimeres mundials a les que pel seu càrrec devia d´assitir. Algú s´imagina llegir una noticia sobre l´aspecte físic o com vist o camina Putin, Obama o Rajoy? Doncs no, la veritat. A ells se´ls pressuposa que van correctament i poc més. Si les mesures que prenen són encertades o no, això ja és una altra cosa. A elles se´ls fica mals noms com «la mami» a Merkel, «la dama de ferro» a Margaret Thatcher, etc.

Y a Hillay Clinton, el seu contrincant, Donald Trump, ja ha començat a llançar-li andanades misògines, patriarcals i clarament masclistes. Jo no espere que Clinton, en cas de ser elegida, faça politiques progressistes ni molt menys feministes, però me´n alegraré molt que guanye a Trump per masclista, xenòfob i feixista. I tampoc vaig a negar que també m´alegraré perquè una altra dona se sume a la llista cada vegada més llarga de dones al front de la política perquè com diu Michelle Bachelet, «quan una dona entra a la política, la política canvia a la dona, però quan moltes dones entren a la política, les dones canvien la política».

Així doncs serà la primera vegada que una dona li dispute la Presidència dels Estats Units a un home, una altra primera vegada, però a cops de primeres vegades les dones hem anat aconseguit anar fent-nos visibles, tot i que el patriarcat s´enteste en voler-nos invisibles, submises i sobretot callades. Ara és el torn de Hillay Clinton i com ella el de les dones. Ja ens toca.