Els meus avantpassats treballaven la terra, com tantes i tantes famílies valencianes, més que per a viure per a poder sobreviure, que ja era prou en temps on quasi tot era ben poc. En un cas, ho feien en la gelor dels Ports, eixint de casa encara de nit i amb un 'barrejat' al cos per a poder fer front a les dures tasques de llaurar, conrear, recollir i transportar amb el 'matxo' tot el que esta terra entre muntanyes els volguera donar. En l'altre cas ho féien amb els peus endinsats en l'aigua i doblats pel llom en les terres de marjal, primer al Delta de l'Ebre a Amposta i després a Almenara, a Casablanca, com experts en l'arròs que eren.
No dubte quantes vegades s´hauran despertat al llit calent maleïnt la duresa de la seua vida, maleïnt el seu vincle necessari amb una terra que et dóna si li dones dedicació i esforç, en un treball sacrificat sense descans. Però també estic segura d´una altra cosa: així com el mariner estima i cuida la mar igual que la tem, així estimen els llauradors els camps que treballen, amb respecte, molt de respecte, sense agredir-la ni violar-la amb actuacions extranyes perquè saben que d´ella ix el menjar de cada dia. Saviesa senzilla i ancestral que ha hagut de deixar pas a colp de Visa a la cultura del consum ràpid del comprar i emportar, una cultura (per dir-li d´alguna manera) on tant vals si tant em dones i on tot és meu, fins i tot allò que estava „animals, plantes, la terra...„abans d´arribar jo. Una cultura d´una prepotència sublim.
L´altre dia vaig passar pels terrenys d´horta on fa poc més de 10 anys l´Ajuntament de Catarroja, aleshores governat per PP i UV, volia construir 12.000 vivendes. Este pla „conegut com a Nou Mil·lenni„ suposava afegir 36.000 persones a una població que aleshores tenia poc més de 22.000 i va haver de ser el Tribunal Suprem el qui, amb trellat, va finiquitar el projecte després de molts litigis i recursos, alegant un factor bàsic: l´escasedat d´aigua per a tanta gent en una terra ja mancada de recursos hídrics. Fins aquell moment, no oblidem, l´actuació havia anat sortejant obstacles entre crítiques però també aplaudiments de molts sectors socials.
Jo no sé si els polítics locals d´aleshores van triar el nom de Nou Mil·lenni en una mena de desig de què precisament el nou mil·lenni i la dècada dels 2000 que acabàvem de començar aleshores estigueren marcats per este tipus de model de relació amb la terra, una relació basada en l´abús i sense respecte. Fóra el que fóra, en este cas i afortunadament, no va poder ser. No era de justícia (van dir els jutges). I la terra, per una vegada, va guanyar, encara que fora una batalla de mil.
