07 de septiembre de 2016
07.09.2016

La qüestió innombrable

07.09.2016 | 04:15
La qüestió innombrable

He passat tot el mes d´agost a Alemanya, on ara i adés intentava mantenir-me al dia sobre la política espanyola pel que fa a la formació del govern de l´estat. Les televisions alemanyes i, en general, les europees parlen ben poc d´Espanya; tampoc ho fan els diaris locals, com no siga per a comentar esdeveniments esportius o per a fer-se ressò del panorama turístic de la costa ibèrica, incloent-hi la tomatina de Bunyol i alguns dels molts casos de tortura, acarnissament i humiliació de bous aterrits pels mossos locals o forans amb el vist i plau dels ajuntaments que organitzen i financen els actes. I, en temps dels Jocs Olímpics de Rio, ni això. Tampoc no es pot comptar, quan s´és dellà el Pirineu, en les teles espanyoles que hom podria veure, en principi, per Internet. En llocs apartats, no és gens fàcil adquirir diaris espanyols, i llegir la premsa que ofereix Internet sol fer-me certa mandra. A això, cal afegir que em trobava bona part del temps al bell mig de boscos profunds que poc tenen a veure amb les nostres amenaçades, sofertes, escarransides i heroiques pinedes, plenes a vessar d´excursionistes, ciclistes, motoristes, automobilistes, quatreperquatres, quads, honrades famílies extenses, xiquets que criden, jovenots endollats a aparells de musica a tota virolla, pares que escolten o veuen el futbol al mateix volum i que, en els entreactes, escridassen els xiquets, càntics bròfecs, Acacias 38, Seis hermanas, monumentals paelles, torrades de xulles, porrons que van i venen, pilotes de goma que venen i van entre xut i cabotada... Home, sweet home.

En tornar a València, vaig adonar-me de seguida que tot seguia igual a casa nostra. Els comentaristes televisius i els estrategs dels partits seguien torbant-se amb sumatoris que mai no sumaven el que ells volien que sumaren i fent càbales sobre combinacions de grups polítics que, Jove volente, potser assolirien eixa majoria en el Parlament Espanyol que permetria la investidura d´un candidat. Una mena, doncs, de cursa devers l´estany dels cignes de l´esotèric joc de l´oca en les aigües del qual prendria per fi un bany lustral el guanyador. Crec que no he sentit a cap comentarista madrileny dir que la susdita majoria absoluta era impossible d´abastar, i no per incompatibilitat personal entre el senyor Rajoy i el senyor Sánchez o per diferències substancials de programa. És impossible, perquè no es tracta d´un problema de partit sinó d´un problema d´Espanya, del principal problema d´Espanya. La resta (les diferències de proposta econòmica o social) pot arribar a ser resolt a base de pactes. Rajoy i Rivera imprequen de manera ja enfadosa els qui, segons ells, volen «romper España», els qui qüestionen la sacrosanta «unidad nacional». Hom podria haver-los argüit que sovint no es tracta de trencar Espanya, d´una inajornable i criminal conspiració secessionista, o, almenys, no es tractava sempre d´això abans que el PP de Rajoy i el seu Tribunal Constitucional es dedicaren a avortar totes les iniciatives catalanes d´assolir cotes més gran d´autogovern i de reconeixement, per part del govern central i dels seus adlàters, de la identitat nacional de Catalunya.

Hom hi podria adduir que, al llarg de la història, hi ha hagut molts exemples de constructes polítics multinacionals i pluriestatals, com ara l´Imperi romanogermànic, la Corona d´Aragó, la Hansa, la Monarquia Hispànica, l´Imperi austrohongarés o la Confederació del Rin, i també que el tipus de vincles entre els territoris d´un univers polític en certa manera compartit és molt variat; des de l´estat lliure associat de Puerto Rico (en relació amb els Estats Units), la Confederació Helvètica, la Suècia que reuneix suecs i finesos o la Bèlgica dels valons i dels flamencs fins al Canadà, el Regne Unit o l´antiga Unió Soviètica (bastant generosa, cal dir, a l´hora de accedir -encara que fos a contracor- a la independència de bona part de les seues repúbliques. La Revolució Francesa i l´estat unitari francés no suposen, necessariament, un progrés absolut si hom pensa en els genocidis culturals que haurien volgut dur a terme els jacobins arreu d´Europa o en Napoleó Bonaparte i les seues guerres de conquesta, els seus robatoris d´estat o la seua reinstauració de l´esclavatge a les Antilles. Sense negar, en absolut, la importància i els mèrits de la Revolució Francesa de 1789, convé pensar que, com apuntava Popper, no sempre els grans canvis polítics i socials tenen lloc de colp i volta i de forma irreversible, a la manera que ho postulava Thomas Kuhn tot referint-se a les revolucions científiques.

En el cas espanyol, l´estat unitari tingué un altíssim i innecessari cost. L´entronització de Felip V en el tron de Madrid suposà la pèrdua, per part de la Monarquia Hispànica, de tots els territoris europeus dellà dels Pirineus. D´acord amb la ideologia unitària de Lluís XIV de França, el seu net Felip de Borbó unificà les Espanyes per dret de conquista, com es pot llegir en els decrets de Nova Planta. No debades, assegura la dita popular que tots els mals venen d´Almansa. Pel que fa a l´atzucac en què està clavada la política espanyola, l´única eixida seria, potser, construir les Espanyes d´acord amb un model realment hispànic; cercar inspiració, a l´hora de reformar l´estructura de l´estat i la constitució espanyola, en eixa Espanya que en moltes maneres anorrearen tant els decrets de Nova Planta com totes les constitucions espanyoles dels segles XIX i XX. Escauria, per tant, deconstruir per a construir sobre bases fermes i nostrades.

Mentre els parlamentaris s´entesten a no considerar que l´Estat Espanyol no pot ser cap altra cosa que un ens pluriestatal i plurinacional, no aniran enlloc, per més que, a còpia de torturar les xifres i de repetir eleccions, s´arribe a alguna precària majoria absoluta, la qual, de fet, no es en absolut necessària per a governar si hom s´acostuma a pactar. Senyors parlamentaris, mentre hi haja en l´Estat Espanyol partits nacionalistes, els números no els eixiran. Senyors diputats, pensen en la pluralitat de les Espanyes a l´hora de fer càbales i, sobretot, pensen que no hi ha només, d´un costat, partits constitucionalistes i, de l´altre, partits nacionalistes; pensen que el nacionalisme més abrandat de totes les Espanyes és eixe nacionalisme espanyol que no sols abasta la llengua i la organització de l´estat sinó també els esports i, àdhuc, el parte meteorológico. Estarem ficats, dins de dos mesos, en el mateix atzucac que quan vaig marxar camí dels boscos alemanys o hauran assumit els nacionalistes espanyols (Susana Díaz inclosa) la pluralitat espanyola? Heus ací la qüestió innombrable.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine