Mai no haguera volgut sentir la necessitat d´escriure este article. Però quinze mesos de Govern Valencià «progressista» i dos inicis de curs escolar m´han fet pensar amb certes urgències educatives pel que fa al sistema educatiu i la gestió de les llengües que hi són presents, s´ensenyen i s´usen per a instruir i aprendre.

Vivim instal·lats en una vella i rovellada Llei d´Us i Ensenyament del Valencià (LUEV), en un Decret de Plurilingüisme tan enganyós com contradictori „de la senyora Català, del PP, «plurilingüisme de PP»!„ i en uns Projectes Lingüístics de Centre més semblants als jocs de «passar pantalles», que m´explica el meu nét de cinc anys, que a una planificació rigorosa, producte d´un debat profund en la comunitat educativa, entorn a la gestió de les llengües en les escoles de primària i centres de secundària. I s´ha fet ben poc.

Es manté l´erràtica política de les «línies en valencià», inaugurada en els temps de les pors socialistes. Ara hi ha «línia» PPEC i «línia» PPEV, tant del gust de la Consellera María José Català. No ha augment gens ni mica el nombre d´alumnes que estudien tenint com a llengua principal, central, vertebradora, articuladora... „dieu-li com vulgueu„ el valencià. No es defineix ni metodològicament, ni cronològicament, ni formativament (en relació al professorat) com ha de ser seriosament l´ensenyament en anglés. S´ha fent ben poc per a estendre la immersió a les escoles (sí, la "immersió" del Decret de Plurilinguisme del PP). No tenim cap estudi seriós „i públic„ sobre la competència en valencià, castellà i anglés dels nostres escolars i estudiants en acabar les distintes etapes (imprescindible!). Ningú no ha dit res, més enllà d´un globus „o hauríem de dir bufa?„ sonda, de com acabar amb una certa celeritat amb la ignomínia de les exempcions en el «municipis de predomini lingüístic castellà» (la denominació LUEV put a antigor insuportable). En els estudis universitaris la presència del valencià com a llengua vehicular es mou entre la minoria resistent i la broma quasi escatològica. Totes les imprescindibles renovacions formatives per abordar com cal els programes plurilingües „TILC, TIL...„ estan demandant urgentment un plans formatius de rigor.

Acabe amb la utopia necessària. Estic segur que per al curs 2018-19 més de 70% dels nostres escolar i estudiants seguiran programes plurilingüismes de qualitat impartits per mestres i professors formats i actualitzats per a dur-los a termes que, de més a més, disposaran de tota mena de recursos i accions assessores. I que, per suposat, a aquest somni de normalitat educativolingüística s´hauran afegit decididament desenes, centenars de centre de les comarques històricament no-valencianoparlants... Sé que tot això passarà en els pròxims dos anys. Sóc, però, un impacient carregat d´inexplicables urgències: total, nomes han passat 33 anys de la Llei d´Ús i Ensenyament del Valencià!

Malgrat tot, ho sent, mantinc l´interrogant del titular inspirat per un castís paisà perquè, no sé exactament per què?, no me´n refie ni un pèl, dels actuals polítics. Coses...