En massa ocasions se'ns oblida la necessitat de anomenar correctament objectes, persones o situacions. És en eixos moments quan ens en adonem de la importància que cobren es diferents llenguatges per tal de poder tenir un correcte intercanvi d'informació. Sembla que no ens costa massa incloure termes nous i incorporar-los al nostre dia a dia. Evolucionem i fem evolucionar les diferents maneres que fem servir per comunicar-nos entre les persones.
Però de tant en tant alguna gent exigim anar un pas més enllà: fer visible a tota la població per igual, incloent a les dones i a les xiquetes. O, el que és el mateix, exigim l'ús d'un llenguatge inclusiu. I aquí salten totes les alarmes. I salten per part de gent de dretes i d'esquerres, de dalt i de baix. I sempre amb l'excusa de la repetició; elles i ells, xiquetes i xiquets, professores i professors, i així un llarg etc. I això és una fal·làcia perquè tant en castellà com en valencià hi ha un bon grapat d'expressions que és poden fer servir com a alternatives inclusives i, d'eixa manera, fer visibles a totes les persones. Es pot parlar de persones, de criatures, de personal docent, d'éssers humans, etc. Però a més, si en algun moment cal repetir, no passa res per parlar de mares i pares i no reduir-ho només al genèric masculí de pares ocultant a les mares darrere d'eixe genèric.
Però es que, com sabem, els llenguatges creen realitats i les realitats actuals li venen molt bé al patriarcat per a mantenir un ordre desigual entre dones i homes. I sí ja sé quin és el discurs de l'Acadèmia de la Llengua o, millor dit de les Acadèmies de les Llengües en este tema; el famós i reiteratiu discurs de l'economia de recursos. De veritat que s'ho creuen? i, si s'ho creuen, jo em pregunte, per què no ho canvien i utilitzen el genèric femení per una temporadeta?
Si ja sé que ara se'm respondrà amb allò del feminisme radical i, amb eixe discurs reiteratiu i profundament injust, ocultar la necessitat de mantenir privilegis heretats i una resistència numantina a revisar patrons arcaics. Per què com si no s'explica que fins i tot la gent gran siga capaç d'utilitzar i d'haver incorporat al seu dia a dia terminologies anglòfones o de les noves tecnologies i es resistisca tant a fer vorer que la nostra societat està formada per dones i homes i per tant a nomenar el que en realitat existeix?
No. Ja no em valen els discursos academicistes. I no em valen perquè estan imbuïts pel patriarcat que s'oculta a dins d'ells per a mantenir-se. No, no em valen discursos que oculten una realitat rica i diversa. No em valen discursos que a les aules oculten a les xiquetes. O al centres de treball a les dones treballadores. O als mitjans de comunicació a les dones que els consumim com a clientes. O a les dones en general dins de termes com a ciutadans, perquè son ciutadanes i pretenem ser-ho de primer ordre, com ells, els que fiquen etiquetes i que majoritàriament encara poden ser homes.
Les dones i xiquetes som la meitat o un poc més de la població mundial i, per tant, hem de ser anomenades a tots els llenguatges i amb condicions d'igualtat, sense ser menyspreades ni utilitzades amb finalitats comercials. No em valen arguments com els esmentats per a que se'ns mantinga ocultes darrere del genèric masculí. S'han fet moltes revolucions. Crec que ara ja toca la dels llenguatges per a fer-los realment inclusius no segregadors. Les dones i les xiquetes estem al món i exigim ser visibles als diferents llenguatges en peu d'equitat amb els homes. Cal fer eixe esforç. Cal fer eixa revolució per a reconèixer que estem al món.
