28 de septiembre de 2016
28.09.2016

Aquells estius de principis dels 60

28.09.2016 | 04:15

Un dia, al bell mig del feixuc estiu que hem patit enguany, vaig travessar a peu el centre de València. Un sol de plom badava les llambordes del carrer de Xàtiva i fonia l´asfalt entre l´estació del Nord i la plaça de la seu. L´implacable ponent arribat de la terrible estepa castellana em fonia també a mi amb el seu alé de pols, suor i ferro. Certament, la València que travessava tenia poc a veure, pel que fa al paisatge humà, amb la ciutat de la meua joventut, és a dir, de les primeries de la dècada dels seixanta, quan jo mateix tenia, com Serrat, aquells vint anys i escaig que els treballs i els dies s´han endut per sempre més. Tempus irreparabile fugit, ai las! Entrellucant els ulls, i a fi de protegir de l´immisericordiós ressol les meues cansades retines, em vaig sentir, de manera inesperada, en aquelles llunyanes dates depositat allà per alguna fada immune al feroç oratge d´uns estius mediterranis en què allò que té de millor el sol és l´ombra.

Llavors els fotogrames mentals de fa quatre o cinc dècades s´encavalcaren de colp i volta en la ciutat atapeïda de turistes, a hores d´ara turistes jóvens, en la seua major part, i que havien posat la proa devers el barri del Carme o que feien cap als autobusos i el metro que han substituït aquell tramvia tan literari i cinematogràfic que cobria la ruta de la Malva-rosa i el port. La majoria d´aquells jóvens dotats de mala butxaca i bones cames (segons me´ls va descriure un taxista) caminaven en grups menuts, parelles, trios, colletes de, si fa no fa, mitja dotzena d´individus...

Els turistes de certa edat formaven, en canvi, grups més nombrosos a la saga de la pastoreta o el pastoret coneixedors dels usos autòctons i avesats a singlar, al capdavant del seu ramat i banderí, o paraigües roig en mà, els viaranys d´una ciutat que romans, visigots, musulmans i cristians diversos havien fet, desfet i tornat a fer, i desfer i refer tantes vegades, a l´hora que li llegaven la complexa trama urbana que encara s´hi conserva en part.

El panorama turístic, però, havia canviat d´ençà dels anys seixanta. Fins a una data relativament pròxima, València no figurava en el mapa de les ciutats a visitar, el qual es reduïa, en el cas espanyol, a l´Andalusia de bous de lluna blanca i guitarra mora, a la corona de ciutats històriques a l´entorn de Madrid i, a tot estirar, a Barcelona i San Jaume de Galícia. En els llibres d´història de l´art que es feia servir en el batxillerat, el nostre gòtic civil era, juntament amb el de Catalunya i Mallorca, un apartat subsidiari del pesant gòtic tardà de Castella, i en els manuals de literatura Ausiàs March o Joanot Martorell no ocupaven més d´un parell de línies..., i encara. Per a molts estrangers, la capital valenciana s´ubicava en algun punt difús entre Madrid; Barcelona, Palma de Mallorca i Benidorm, i per a molts espanyols (fidels guardians de l´estètica del Movimiento), València era una pobla gran, cridanera i, segons creença generalitzada per la Generació del 98, vulgar i lletja. La imatge externa de la ciutat de València ha canviat últimament de manera substancial, fins al punt de convertir la capital valenciana en el que potser és el principal actiu turístic de les nostres terres. Tant ho és que, ara per ara, s´acosta ja al punt de saturació, per més que alguns asseguren que es pot omplir encara més i més de visitants, hotelets, bars, restaurants i tendes de souvenirs, en detriment de la residència i el comerç de proximitat per als habitants del centre.

Entre els jóvens que València atrau i que omplin fins a les tantes els carrers del cor de la ciutat, n´hi ha certament de tot. Hi abunden, però, els xicots de rostre franc, complexió atlètica, aspecte saludable i tatuatges moderats, i les xicones de shorts molt shorts i cabells rossos, llargs i llisos que denoten la seua ascendència nòrdica. Alguns són estudiants Erasmus, si bé no hi manquen els nord-americans que vénen a fer cursos d´espanyol, ja que segurament ningú els ha explicat que açò no és Salamanca i que ací es parla també una altra llengua. Business is business.

En aquelles primeries dels anys seixanta, que foren els de la meua joventut, i per tant d´eixa edat en què la libido està més a flor de pell, eren notòries, per part nostra, la penúria sexual i fins i tot la ignorància sobre tot allò relatiu al sexe. No sabria parlar-vos del cas de les dones; solament puc imaginar-ho, ja que no tinc germanes i les escasses amigues amb què podia comptar durant la meu adolescència i joventut eren poc comunicatives respecte a això. Sé, tanmateix, que la situació sexual d´aquelles xiques, tot just eixides dels col·legis de monges o d´instituts rigorosos, vestides amb falda de taules i brusa camisera de coll redó, d´un progressisme de vegades incipient i estenallades pels tabús, era bastant pitjor que la nostra. Nosaltres, el xics, vam tindre, almenys, la sort que algunes d´aquelles estrangeres que començaven ja a pul·lular per una València que encara connotava aventura moderada i certa llunyania, ens iniciaren en els recòndits laberints de l´amor carnal. I ja se sap que, d´acord amb Wilhelm Reich (amb qui els jóvens una mica llegits i sexualment famolencs d´aleshores estaven plenament d´acord), quan s´allibera la sexualitat, per més que es faça de manera maldestra i incompleta com ho vam fer nosaltres, s´obri de bat a bat el camí cap a un ampli ventall d´alliberaments. El sexe passà a ser aleshores el pivot a l´entorn del qual giraven les nostres ànsies. Es feia qualsevol cosa per tal de endinsar-se en la carn tèbia del seu obscur objecte del desig. I això ens donà ales i ànims per a oposar-nos a tot el cúmul de repressions que eren l´essència de la negra Espanya d´aleshores.

Aquells turistes „i especialment aquelles turistes„ del anys seixanta tingueren, doncs, un paper clau en la farga de l´esperit rebel que ara i adés ha mostrat una part de la meua generació. Tanmateix, si un no era un cambrer ben plantat d´un bar de platja a Benidorm, l´eròtica gratuïta i satisfactòria resultava bastant restrictiva. Calia gaudir d´una presència mitjanament agradable (la qual cosa va contribuir a millorar el nostre gust), disposar de temps lliure (del qual anaven sobrats els estudiants universitaris), portar alguns dinerets a la butxaca (pocs, vos ho assegure), tindre accés a un lloc on donar gust a la carn, i de passada a l´esperit (un apartament en obres, un casup, una platja més o menys solitària..., tant s´hi valia), i parlar amb certa fluïdesa algun idioma transpirinenc. Això deixava fora de la lliça amatòria bona part dels jóvens de la societat preindustrial i quasi preurbana d´aleshores. Era, per tant, un alliberament selectiu, elitista, classista... Les coses han canviat molt si més no. Les xiques disposades a fer realitat allò de l´amor lliure no són ja un bé tan escàs com ho eren llavors; les natives s´han sumat a la joiosa disbauxa de les foranes i fins i tot les han superades, alhora que la combinatòria eròtica esdevenia molt més rica i variada.

Acaronar estos pensaments ha arribat a torbar-me de manera tan agradable i nostàlgica que el pensament se m´ha envolat pels carrerons i atzucacs ombrívols que fan més suportable la insuportable basca de les amples places nues i les avingudes ermes. ¿Quan sabran dissenyar els urbanistes uns espais ciutadans a escala humana, dignes hereus d´una història sabia i vella, com aconsellava Camillo Sitte l´any 1889?
Sense adonar-me´n, quasi he arribat xino-xano i suant la cansalada a la placeta del Negrito, tan plena de vida, ombra i remor d´aigua al mig de la canícula estiuenca.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine