29 de septiembre de 2016
29.09.2016

Friquis a Auschwitz

El documental de Sergei Loznitsa ha posat en relleu el xoc entre la cultura narcisista, de vegades malaltissament narcisista davant la veritable empatia per la memòria històrica basada en la cultura, la solidaritat, la lectura i la reflexió

29.09.2016 | 04:15

L´anomenen turisme de la memòria o turisme negre. Els últims anys s´ha posat de moda visitar llocs que han sigut al llarg de la història escenaris de grans tragèdies humanes: Txernòbil, Hiroshima, Auschwitz, Sachenhausen, Dachau... Escenaris de genocidis en sèrie o tragèdies que han causat el dolor, el patiment i la mort de milers i milers de persones de la manera més perversa, premeditada i criminal que hom puga imaginar. És necessari no oblidar mai i que tothom conega personalment els escenaris de l´horror, que tothom conega fins on pot arribar l´instint maligne de l´ésser humà, no cal dir-ho. I cal acceptar que el morbo de la tragèdia sempre ha interessat històricament els humans per unes raons o per altres. A més, la indústria del turisme és un gran fenomen de masses postmodern i un dels pilars de l´economia mundial, sens dubte.
Tanmateix, un realitzador ucraïnés, Sergei Loznitsa, ha presentat a la Mostra de Cinema de Venècia d´enguany un documental, Austerlitz (el títol d´una novel·la de W. G. Sebald), en el qual mostra d´una manera clara i concisa l´altra cara de la moneda d´aquest turisme negre. El film està gravat en blanc i negre amb una càmera fixa i sense narració. La intenció de l´autor ha sigut contestar la pregunta: «Per què la gent passa un cap de setmana de plaer en un lloc tan ple de dolor i d´horror?»

Turistes ataviats amb les càmeres fotogràfiques de rigor, roba informal, menjant entrepans o llepolies, bevent refrescos, com una jornada qualsevol de caràcter turístic. Loznitsa va estar a Dachau i Sachsenhausen, els camps de concentració pròxims a Munic i Berlín, i la impressió que va extraure no va ser gens positiva. Les persones es mostraven indiferents al passat i es feien selfies a les cambres de gas, a les dutxes o a les cel·les on els nazis tancaren i mataren milers i milers de jueus, gitanos, homosexuals, malalts mentals o presoners polítics, homes, dones, infants, ancians... La banalització de la memòria històrica i la manca de respecte eren tan evidents que el realitzador va decidir denunciar-ho en un documental únicament a través de les imatges dels turistes.

Jorge Semprún, en la magnífica novel·la La escritura o la vida, escrivia sobre l´obsessiva i estranya olor dels forns crematoris en ser alliberat del camp de Buchenwald. Primo Levi va descriure magistralment l´horror dels camps de concentració en la coneguda obra Si això és un home. Si els turistes que visiten els camps hagueren llegit els testimonis de Semprún i Levi, entre altres, no hagueren frivolitzat amb tanta lleugeresa la seua visita turística. N´estic segur. Però, clar, en molts casos els importa un rave el camp de concentració i la memòria de les persones que hi van morir. L´interés essencial és la fotografia friqui per a exhibir-la després a les xarxes socials com una dèria frívola i narcisista. És un fenomen mundial.

He estat a Sachsenhausen, prop de Berlín, i els puc assegurar que la impressió que causa en el visitant és veritablement impactant. Si vostés han estat, de segur que ho comprendran. No percebem l´olor de mort, a forn crematori, com la que va percebre Semprún, però la impressió que causa l´horror d´aquell testimoni històric és demolidora. Ni frivolitats ni bajanades, si de cas un gran sentiment d´humilitat, recança i respecte per les víctimes del genocidi nazi.

El documental de Sergei Loznitsa ha posat en relleu el xoc entre la cultura narcisista, de vegades malaltissament narcisista, frívola i borratxa de present, la societat de la gran indústria de l´oci, les xarxes socials i les noves tecnologies audiovisuals, davant la veritable empatia per la memòria històrica basada en la cultura, la solidaritat, la lectura i la reflexió. Ve al cas recordar les sàvies paraules del professor Enric Balaguer: el càncer de la vulgaritat com a metàstasi social. Els turistes friquis que banalitzen amb el seu comportament l´horror dels camps de concentració en són una bona mostra. És un dels símptomes més malaltissos de la societat global actual? Segurament, de qualsevol manera, cal denunciar-ho, per descomptat, com ha fet el realitzador ucraïnés.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine