El passat 27 de setembre es va presentar una proposta de revisió del sistema de finançament de les comunitats autònomes feta des de València. Es basa en assegurar la suficiència financera de les comunitats autònomes, mitjançant la recuperació de l´equilibri vertical entre les administracions publiques pel que fa a la distribució dels recursos entre elles en funció de les competències de cadascuna. Una proposta que assegura el manteniment de l´Estat del benestar i elimina l´asfixia financera de les comunitats autònomes.
Malgrat això hi ha un conjunt d´aspectes col·laterals que afecten molt al funcionament del finançament de les comunitats autònomes. Són els detalls que desfiguren els principis. La transparència i la lleialtat institucional de l´administració central són dos d´ells.
Al sistema de finançament vigent és l´Administració central qui controla la gran majoria dels ingressos de les comunitats autònomes, reparteix l´objectiu de dèficit de totes les administracions publiques sense cap respecte a la proporcionalitat respecte de la despesa, ni les diferències amb la situació de partida, i és l´única administració, amb poques excepcions, que té capacitat real d´accés als mercats financers, la qual cosa ho utilitza, mitjançant el Fons de Liquiditat Autonòmic (FLA) per a determinar la part essencial de la política pressupostaria de les comunitats autònomes.
Els principis d´igualtat i unitat de mercat o llibertat d´establiment són l´excusa per a limitar l´exercici de la capacitat normativa autonòmica. Però sense autonomia tributaria no hi ha corresponsabilitat fiscal. Així, la regulació de nous tributs per les comunitats autònomes és residual, ja que sols poden regular matèries que no ho siguen per l´Estat. Un exemple recent ha estat l´impost sobre dipòsits bancaris, acceptat com a tribut autonòmic pel Tribunal Constitucional, fou anul·lat pel Govern central mitjançant la seua creació de l´impost i la distribució de la recaptació amb criteris unilaterals entre totes les comunitats autònomes.
La lleialtat institucional entre les administracions publiques fou definida al sistema de finançament autonòmic aprovat el 30 de novembre del 2001. Durant l´exercici, l´Estat realitza actuacions tributaries. Com que les comunitats autònomes participen en molts dels tributs que són de l´Estat, poden patir conseqüències positives o negatives. De la mateixa manera que l´adopció de mesures d´interès general poden fer recaure sobre les comunitats autònomes obligacions de despesa no previstes al moment d´aprovar-se el sistema de finançament. Doncs bé, consta al text legal d´eixa revisió del model de finançament que, anualment, el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) de les realitzarà un informe, que prepararà un grup de treball del mateix Consell, sobre les conseqüències derivades de les actuacions de l´estat, tant en matèria d´ingressos com de despeses.
Quinze anys després no consta cap informe sobre lleialtat institucional presentat al CPFF. I mentre el seguit de decisions de l´Administració central que han reduït els ingressos o augmentat les despeses de les comunitats autònomes ha estat importantíssim. L´augment dels tipus impositius de l´IVA i IIEE, que per una part no incrementen els ingressos de les comunitats autònomes perquè es compensen amb reduccions del Fons de Suficiència, però per altra si que suposa major cost a les seues compres. La concessió d´exempcions impositives a impostos cedits a les comunitats autònomes, com ara al de transmissions patrimonials i actes jurídics documentats a les transaccions de la Societat de Gestió d´Actius procedents de la Reestructuració Bancaria (Sareb); o també al mateix impost exempcions pel que fa a la constitució de societats.
Altres augments de les despeses de les comunitats autònomes per decisions de l´Administració central sense l´oportuna compensació han estat recentment la Llei de dependència, la llei d´interrupció voluntària de l´embaràs o la llei orgànica per a la millora de la qualitat educativa.
Molt poca lleialtat institucional ha demostrat el Govern central amb la seua campanya de descrèdit a la que s´ha sotmès la gestió de les comunitats autònomes, identificant-les com les principals culpables de l´augment de la despesa i el descontrol del dèficit públic. Mentre les despeses de l´administració de la Seguretat Social han estat protegides durant la crisi gràcies a l´existència del fons de reserva i al reconeixement de la prioritat al pagament de les pensions. I l´administració central ha disposat de major marge de dèficit a la política d´estabilitat pressupostària, gràcies a la seua distribució poc equitativa.
Soc de l´opinió, com d´altres, que la solució del finançament de les comunitats autònomes no depèn sols d´un plantejament tècnic correcte, sinó que cal que prèviament s´accepte la transparència a les negociacions i la lleialtat institucional de l´Administració central amb les comunitats autònomes. No són exigències, són condicions prèvies.
