Abrasida la fina membrana de l´esperit per un devessall d´afronts i d´ultratges, em dispose a buidar el sarró de la decència greument profanada.
El passat 1 d´octubre apareixia, en el suplement cultural Posdata un llarg article que signa Guillermo Carnero, que té la condició de poeta i catedràtic. L´he repassat fins tres vegades per si de cas se´m resistia alguna clau d´ironia que desactivara el que finalment és: un camp de mines antipersona.
Ignore si una càtedra equival a una patent de cors intel·lectual que autoritza l´abordatge agressiu a una inofensiva nau que intenta evitar convertir-se en derelicte. Les vies d´aigua „llegiu-hi forats immensos provocats per l´artilleria pirata„ amenacen fer sotsobrar l´antic, noble i estimat vaixell. Tot i això, la meua ignorància supera l´estadi anterior quan l´autor, segons sembla, és un poeta! On és la sensibilitat inherent a aital condició? Com un joglar suposadament delicat assalta l´últim reducte de la dignitat d´un poble?
El dilatat text de Carnero mereix una resposta analítica en profunditat. Una tasca que hauria de gestionar una ploma més solvent que la meua. Tal vegada un autèntic assaig o un article equiparable en extensió a l´al·ludit, seria convenient, si encara ens queda vergonya. Però el meu modest escrit no té ínfules de tesi: només serà el reflex apassionat d´una indignació.
La condensació ideològica „intensament kafkiana„ de Carnero delata un pensament perillós que el mateix autor no sap controlar (incomprensible en un catedràtic de Literatura). L´inefable togat, investit de veritat única „el noümen kantià!„ ofén en cada línea, sense misericòrdia. No obstant la modesta pretensió de la meua resposta, m´atrevisc a qüestionar uns quants aspectes de l´article esmentat. Pense que les flagrants contradiccions „fal·làcies, fòbies i pura doxa„ llancen càrregues de profunditat que és menester denunciar.
Els sofismes que exposa, ¿són traslladables a la seua entitat política „la Gran Castilla„ o només els valencians incorren en la idealització d´un projecte perfectament legítim? Qui posa en risc la democràcia i la convivència no pot ser mai el defensor desarmat, sinó la voracitat expansionista, material i psicològica, d´un Estat al·lèrgic a la diversitat que domina sense escrúpols. Els exemples confusos vessats sobre la independència dels països americans „anglosaxons i hispànics„ com també l´aventura feliç de Manzoni, Mazzini i el comte de Cavour, més val obviar-los en benefici de l´autor: en tots els casos l´argumentació que planteja se li giraria en contra (home, mai sobra una miradeta a la història contemporània, dit siga sense animus injuriandi).
Pel que fa al tema filològic „mater agnus del discurs„ em crida poderosament l´atenció l´extracte següent: «Los genoveses, los venecianos y los sicilianos de hoy, cuando echan (sic) a hablar, se diferencian entre sí más que nosotros de los catalanes, y no andan por eso a la rebatiña». Ah! Així que «nosotros» y «los catalanes». L´eloqüència del fragment m´estalvia comentaris.
Sobre la superfície del magma vidriòlic suren mots d´obscur llinatge. El catedràtic de Literatura no té manies a incloure´ls: trampa, rebatiña, poligènesis, añagaza demagógica, inconstitucional, variante regional (com quedem?), apèndice o pedania de Cataluña, «arma, ariete, zaragata, rehén, secuestros, sumergir mediante la fuerza o la astucia de los castigos y recompensas, inmersión/destructivos efectos», «cuando una sociedad totalitaria asume el objetivo de imponer una única lengua que considera identitaria, se abre un amplio territorio para el arribismo, el oportunismo y la manipulación». (El commovedor autoretrat és d´una fidelitat hiperrealista que fa eriçar la pell). En fi, contravenir Saussure, Wittgenstein, Chomsky, Todorov, Habermas, Bauman, etc. només ho pot fer qui els ignora. Afegisc sant Pau quan afirma: «Omnis lingua utils est ad docentum et discentum».
Jo he d´acabar. En el remitjó resten les ferides de l´opio del valencianismo o de l´amor a la llengua materna. Extraviat i tot per les emocions que em suscita el meu idioma, manifeste que jo he sigut submergit en les insaciables urpes d´una llengua magnífica però enemiga. Eixa és, si més no, la conclusió derivada del contingut polièdric del vast article i del pensament que destil·la. M´ha fet gràcia especialment, el qualificatiu de «escarabajos peloteros». Eufònic i expressiu, encapçala aquest document de resistència.
