Fa uns diumenges, assabentats de la retrospectiva de l´Equipo Crònica (espectacular, no se la perden!) ens apropàrem al Centre Cultural Bancaixa que té l´entrada principal per la plaça de Tetuan. Per a sorpresa nostra, l´autobús creuà la plaça sense parar i no atengué la petició de baixada fins ben entrat el carrer del General Palanca, als Jardins de la Glorieta.

Bé, fets a la situació, orientàrem els nostres passos a l´ombra dels arbres fins aplegar a l´extrem nord on hi ha una bancada de pedra que mira a dita plaça, davant mateix d´on volíem anar. Ací la sorpresa sí que fou majúscula. En la superfície asfaltada, ni de front (Tetuan), ni a esquerra (General Tovar), ni a dreta (General Palanca), es podia albirar cap pas de vianants, sols pintures de carrils i fletxes d´orientació per als vehicles en direccions i opcions d´allò més absurdes, a més d´una illeta sense connexió amb els jardins. Desconcertats i rebels, alhora, vam cedir a la temptació de creuar pel dret, de correguda i amb gran perill, infringint les normes de trànsit que, en massa casos, per comptes de protegir al vianant i facilitar-li el gaudi de la seua ciutat, tenen com a objectiu apartar-lo i confinar-lo en espais segurs, a sovint inhumans, no siga que destorbe la circulació dels vehicles. En definitiva, en un dels seus fronts més característics, els Jardins de la Glorieta resten aïllats de la trama urbana del seu voltant mitjançant una insegura tanca virtual: les aigües en moviment d´un riu d´asfalt.

Com vostès saben, no estem parlant d´un lloc qualsevol. Ens estalviarem glossar els immobles patrimonials, els serveis públics i els valors històrics d´aquesta plaça i els seus voltants. Pel que podem observar, ni la representativitat patrimonial ni les activitats culturals ací concentrades (l´esmentat centre cultural i l´Arxiu Històric de la Ciutat, entre d´altres), ni menys encara la pròpia plaça com un espai històric i arquitectònic amb entitat urbana per se, ni tampoc l´articulació que aquest àmbit precisa en relació amb el valuós veïnatge immediat, han estat considerades a l´hora de disposar l´accessibilitat peatonal. Ningú ha reparat en les potencialitats de la Glorieta i una reurbanització de conjunt?

La Glorieta, tardana i modesta herència de la Il·lustració, ens ha servit per a exemplificar que els grans parcs, sense dubte necessaris i valuosos, representen una anomalia i una oportunitat dins la continuïtat del teixit urbà. Per això s´han de plantejar acuradament, a la fi d´aconseguir un paper integrador i articulador del seu voltant: en acolliment de funcions, en accessibilitat, en recorreguts, en estancialitat, en microclima i en disseny de l´escena de conjunt. El mateix diríem quan els parcs tenen tanca, portes i horari d´obertura, excepcionant-ne, per raons de coherència interna, els Jardins de Monfort i el Jardí Botànic. Del contrari, poden esdevenir elements aliens, barreres i, fins i tot espais marginals, insegurs i desatesos, que la ciutadania per comptes de gaudir-ne, ha d´evitar o suportar com una rèmora en el viure del dia a dia.

En positiu, podem apuntar el conjunt dels jardins de l´antic Hospital, les edificacions i restes que hi subsisteixen, amb la biblioteca pública i el MuVIM, aquest últim concebut en forma de pont, tot permetent la continuïtat dels carrers i trajectes peatonals que hi concorren. En negatiu „però fàcilment solucionable„, el passeig central de la Gran Via Ferran el Catòlic que, malgrat confluir dos carrers i l´antic col·legi dels Jesuïtes, resulta absurdament inaccessible entre Quart i la Petxina. De difícil remei, l´ampliació nord dels Jardins de Vivers que fou escapolida en benefici d´una concessió privatitzadora „la Hípica„ que fa de tapó insalvable; el frustrat Parc de l´Oest, reduït a la meitat sud per una decisió contrària al planejament „reconversió de l´antiga Caserna d´Aviació en seu de la Policia Local„, en perjudici dels populosos, humils i marginats barris de Tres Forques i La Fontsanta; l´interessant Parc de Marxal·lenes, que hi té adherit un polisportiu dissenyat com una barrera excloent del Barri de Tormos... I, per concloure, el descentrat Parc Central, que naix mutilat „el ferrocarril segueix ocupant la meitat de la superfície„ beneficiarà els barris de Russafa i Malilla, però suposa aplaçar indefinidament la integració nuclear de tots els barris perimetrals i, simbòlicament i funcionalment, de la ciutat sencera.

Algú pot prendre´n nota? Hi ha feina per a més d´un cabàs...