En el dia de hui, captiu i espedaçat el partit socialista, les tropes sussanistes han assolit l´objectiu de comunicar al rei „via gestoria„ que Rajoy serà investit. La farsa ha acabat. Eixa podria ser l´última crònica de la guerra fratricida que viu el PSOE, en la que no se sap on acaba la tragèdia i on la comèdia. Tragicomèdia, doncs: tragèdia per al partit i comèdia la dels barons i velles glòries per justificar l´injustificable amb l´opiaci del «desbloqueig», beuratge sedatiu per endormiscar les objeccions a l´abstenció. Ni Molière els hauria superat en l´argot i maneig dels al·legats.

Ja em perdonaran, però no veig diferència entre els diputats que ara s´abstindran i els madrilenys Sáez i Tamayo que fa 13 anys van facilitar el govern d´Esperanza Aguirre. La traïdoria no és un concepte estrany al camp de la política; que, de Brutus n´està sembrat. I tot i que allò de «Roma no paga traïdors» es va inventar a Espanya, la Roma de la politiqueria sí que paga judes i conspiradors. Per això es reien alguns al Comitè Federal. Perquè saben que vivim l´edat de l´alzheimer social; i, així com els autors de la traïció han oblidat ja que n´han sigut victimaris, els electors oblidaran que n´han sigut víctimes. Per això es reien, tot i l´anomalia de riure al final d´una tragèdia.

Jo no sé si el PSOE esdevindrà escenari d´una edició de Gran Hermano, ja que molts militants se senten un sant Sebastià travessat per les fletxes de totes les traïcions; i, segons diuen, no passa dia sense que algú abandone la casa, vull dir el partit. Però sé que la disjuntiva dels diputats socialistes és clara: si obeeixen el Comitè Federal i s´abstenen, trairan el seu electorat; si no obeeixen, seran expulsats de les pròximes llistes electorals. Tanmateix, optar entre obeir i trair hauria de ser un fals dilema, puix no els van votar per facilitar un govern del PP, sinó per fer-lo fora del poder. Quan hi haja ha de nou eleccions, quina garantia tindrà la ciutadania que no tornaran a trair-la?