L ´amor dels valencians per la música, l´esperit musical dels valencians ¿Aquestes frases no seran, al capdavall, una barreja de tarannà panxacontent i de tòpic que ha deixat a la vora del camí part de la seua substància? Llevat de quatre llocs comuns „el Tirant, Fuster, el Segle d´Or€„ allò valencià sembla caure en un buit intranscendent. Pintura, literatura, cinema i, és clar, música són blanc fàcil de la displicència i del nostre autoodi. Ausades que en tenim, de noms, però no els considerem grans, i sempre anteposem altres de més al nord. El menyspreu i el somriure burleta, transmesos generació rere generació, acaben florint en desinterés per tot allò que s´hi fa, a València, i pels hòmens i les dones que ho realitzaren.

Sortosament, hi ha noms mítics als quals se sol fer més cas fora de les nostres terres que dins, tot i que han entrat „amb la dificultat esperable„ al patrimoni general. Així, Vicent Martín i Soler, Joan Baptista Cabanilles o Joaquín Rodrigo són referència de la cultura musical valenciana més accessible. Amb poques complicacions, hi afegiríem d´altres noms, no tan populars, a la llista: Óscar Esplá, Manuel Palau, Matilde Salvador, José Báguena Soler, Francisco Llácer Pla, Amando Blanquer€ Tots desapareguts, i amb rellevància en el nostre món cultural€, però l´oblit plana, i la majoria d´obres que compongueren potser només varen gaudir d´una interpretació, el dia de l´estrena. La part bona d´aquest silenci és que ja hi ha poques excuses per posar a disposició dels valencians el seu heretatge creatiu.

Sens dubte és en l´àmbit d´un únic instrument on menys complicat „el que no vol dir fàcil„ resulta rescatar obres i compositors ignorats durant dècades per la intel·lectualitat valenciana. I d´això s´encarrega amb escreix l´organista i compositor valencià Ignacio Ribas Taléns, enregistrant peces del clàssic Joan Baptista Cabanilles; del seu successor a la seu Vicent Rodríguez; del també organista Manuel Narro; del misteriós Benito Rico, amb només una obra coneguda; o del capellà, organista i periodista albaidí Eduardo Torres; sempre en un context internacional, la forma que més pot impactar la presència valenciana. No debades, en un recent àlbum, dedicat a la música ibèrica dels segles XVI i XVII, enregistrat en l´orgue de Santa Maria de Tordesillas, i en el qual han col·laborat institucions castellanes i andorranes (no valencianes€), l´aportació pròpia hi és.

Què ens falta, doncs, si disposem de compositors i intèrprets? Allò del que sempre acabem parlant: coherència, vertebració€ El problema de València „del país„ és que no acaba de creure´s que ho fou de debò; per això ni els nostres escriptors formen part de cap cànon com a valencians, ni els nostres compositors tenen denominació d´origen. Si volem accedir a aqueix esperit musical del qual ens vantem, cal fer de la nostra història l´única història. Prioritzar no vol dir tancar-se, però oblidar sí que rima amb destrucció: de la nostra idiosincràsia i, al cap i a la fi, del futur cultural del nostre país.