Passat dimarts 18 d´octubre, un grup de quaranta persones internes al Centre d´Internament d´Estrangers (CIE) del madrileny barri d´Aluche va decidir enfilar-se al sostre de l´edifici com a mostra de protesta pacífica. No ho feien amb la intenció d´escapolir-se, amotinar-se, o causar qualsevol aldarull dins del funcionament del centre. Més bé, es limitaven a protestar per la reclusió a la que les persones migrants en les seues condicions es veuen sotmeses: privades de llibertat en espera de ser deportades, si tenen sort, als seus països d´origen. La seua protesta sols partia d´una proposta de mínims: respectar la seua llibertat, la seua dignitat com a persones («nos tratan como perros» fou una de les seues consignes), així com la salvaguarda d´uns drets humans que la existència mateixa dels CIE vulnera de forma continuada.

Com a mostra, el CIE de la ciutat de València situat a la comissaria de Sapadors, tancat de forma temporal aquestes setmanes per una plaga de xinxes. Aquesta situació denota la precarietat pròpia d´aquests centres, on les persones migrants són privades de llibertat sense haver comés cap delicte, més enllà de trobar-se en situació administrativa irregular. De les impossibilitats materials per revertir aquesta situació se´n poden fer vostès una idea: si la precarietat laboral ha causat l´èxode massiu de joves espanyols a altre països europeus, la dificultat que els hi suposa trobar feina és del tot insuportable, pas necessari per regularitzar la seua situació legal. A això li podem afegir el clima d´assetjament creat des de les forces i cossos de seguretat de l´estat: batudes policials, discriminació en la identificació policial per motius ètnics, etc.

En resum, una criminalització del col·lectiu migrant que, al seu torn, també troba part de la seua arrel en una criminalització de la pobresa, mitjançant l´utilització mercantilista de les polítiques migratòries. Sols així pot entendre´s una privació de llibertat de fins a seixanta dies en unes condicions d´insalubritat posades repetidament de manifest pels jutjats encarregats del control permanent dels centres, organitzacions de defensa dels drets humans, així com per la Clínica Jurídica de la Universitat de València.

Dit ras i clar, els CIE representen un espai de no dret dins d´eixe concepte d´Estat democràtic de dret enaltit fins a l´absurd per les anomenades forces polítiques constitucionalistes. Cabria preguntar-se si Fernàndez Díaz, ministre d´Interior, òrgan del que depenen en última instància els CIE, també prega a santa Teresa de Jesús per tal que intercedisca quan els interns pateixen tractes degradants dins d´aquest limb legal. O si els responsables del grup parlamentari de Ciudadanos, representants d´eixe nou centre polític regeneracionista i benpensant, al presentar una proposta no de llei de privatització dels CIE para optimizar recursos y alcanzar una gestión más eficaz (sic), insinuen que és possible buscar formes modernes d´optimitzar els guanys d´algú a costa d´una continuada vulneració dels drets humans. També seria desitjable que, amb la mateixa vehemència emprada per a defensar les llibertats de Felipe González després de l´incident a les aules de la Universitat Autònoma de Madrid, els socialistes reclamaren al futur govern una revisió de les condicions materials de vida als CIE, o, fins i tot, el seu tancament. Esperem que no s´abstinguen també de fer açò.

Perquè amb els CIE sols cap el tancament. Sols d´aquesta manera seria possible repensar el fenomen migratori des d´una perspectiva integrada, respectuosa amb els drets humans. Quan parlem de Aluche i Sapadors també ens referim a les illes gregues de Lesbos i Samos, perquè sense el cinisme de les institucions comunitàries i les polítiques migratòries neoliberals no ens trobaríem davant aquestes situacions de crisi a nivell humanitari. Per tot això, pujar al sostre d´un edifici sols és un primer pas, però també un exemple de valentia i empoderament per a tots nosaltres.