Totes les religions i totes les cultures recorden els difunts amb diverses tradicions i costums. I és que tindre present els difunts, és una manera de recordar i de fer reviure aquells que hem estimat i que ja han deixat aquest món. Per això la memòria dels difunts, que els cristians celebrem cada 2 de novembre, ens porta, per mitjà de la pregària i de l´afecte, a agrair a Déu la vida d´aquells familiars i amics que han conviscut amb nosaltres i que, una vegada que han deixat aquest món, confiem a la bondat de Déu.
Però la globalització ha portat al nostre País (i també a d´altres) diversos costums de la cultura nord-americana, en una versió que, en paraules de l´escriptor Ramon Solsona, tenen un component "truculent i hollywoodinià". Per això des de fa uns anys, quan s´acosta el 2 de novembre, podem trobar a les botigues dels nostres pobles productes per maquillar-se o disfressar-se de personatges d´ultratomba. Aquests costums anglosaxons que envaeixen les tradicions de la Mediterrània, fa que poquet a poquet anem "important" fets estranys a les celebracions de difunts del nostre País. És la "moda" dels vampirs, dels zombis i de la gent disfressada de mort, un fet imposat i estrany a la nostra cultura. És el gregarisme que contamina tants i tants jóvens, que pensen que si no fan allò que està establert des de fora, s´avorriran.
Però celebrar la memòria dels difunts no és caure en un aquelarre sense sentit, frívol i superficial. Recordar els difunts és fer memòria, és a dir, tindre present en l´agraïment i en l´estimació, aquells que ens han precedit i que hem estimat en aquest món.
S´ha dit que morir no és deixar de viure, sinó deixar d´estimar. Per això morir no és ben bé deixar aquest món, sinó oblidar i deixar d´estimar aquells amb els qui hem compartit la vida. Com diu Ramon Solsona, "fer reviure de manera simbòlica els difunts, és recordar que cadascú de nosaltres és tan sols una xicoteta baula entre ells i el futur". Per això la celebració dels difunts no pot convertir-se en una xarlotada amb carabasses i vestits de mort, que no fa sinó banalitzar un fet com és el de deixar aquest món per trobar-se amb Déu.
Per als cristians la mort és un misteri, però no una absurditat, ja que per la fe creiem que tal com Jesús morí i ressuscità, també els qui han mort, ressuscitaran amb ell. Per això sabem que la mort no és un fet buit de tot sentit, sinó que només és un pas d´aquest món a l´altre. La nostra esperança ens fa veure la mort no com un punt i final, sinó com un punt i a part, ja que després de la mort hi ha la vida per sempre, l´autèntica vida.
Com escrivia mossèn Joan Puig en el seu "Vocabulari de Catí", un llibre deliciós editat per Pere-Enric Barrera i Àngela Buj, "la devoció a les ànimes, manifestada ab les pregàries per ells, és tan antiga com el poble cristià".
I com escriu la Gna. Maria Trullols, religiosa Vedruna, "la fe i l´esperança donen un sentit a la vivència de la mort" i per això hui l´Església ens convida "a pregar pels difunts, i així fer una profunda confessió de fe en la vida eterna".
