La trajectòria artística d´Andreu Alfaro, original i única, l´ha convertit en una referència ineludible en la recuperació cívica i cultural del nostre país. Va saber adaptar els plantejaments més avantguardistes que sorgiren al segle passat a una nova realitat, defensant sempre el poder que té l´art per a descobrir nous valors i idees.

Des de la seua formació autodidacta evolucionà a partir del seu interés per l´abstracció constructivista per a incorporar al seu treball les possibilitats creatives de la cultura industrial i dels seus materials, com ho havia fet el seu admirat Julio González amb tota la seua dedicació a la investigació de l´escultura en ferro i la recerca de noves vies per a l´expressió plàstica que va marcar la seua definició del «dibuix en l´espai». Un dels altres aspectes essencials que caracteritzà l´obra d´Alfaro va ser la progressiva depuració formal, evocant i reformulant motius figuratius de gran càrrega humanista.

Des de la seua participació en la renovació artística de l´escena valenciana i espanyola, vinculat al Grup Parpalló en la dècada del anys cinquanta, no va deixar d´experimentar amb materials com el llautó, la fusta, el filferro que en les sues mans reivindiquen el poder revelador de l´art per a obrir els nostres ulls a una realitat plural. L´artista recordava entusiasmat la seua visita a la mostra 50 anys d´art moderne que va poder veure a Brusel·les en 1958 i que va reafirmar el seu afany experimentador. Durant la segona meitat dels seixanta, el seu llenguatge es fa cada vegada més sintètic tendint cap a una senzillesa morfològica que atorga a aquestes obres una certa aparença minimalista, tot i que l´escala, i sobretot el contingut significatiu, en desmenteixen aquesta reducció formal. Durant aquests anys fa la seua aparició internacional participant en la XXIII Bienal de Venècia de 1967, on tornarà en diverses ocasions fins la seua selecció per al pavelló espanyol de 1995 juntament amb Arroyo.

En la dècada dels setanta es dóna a conèixer a un públic més ampli amb la seua sèrie de les generatrius, que de manera hàbil i enginyosa, explota les possibilitats plàstiques de la simetria i la geometria, i d´un altre material industrial com l´acer, amb el resultat de sorprenents efectes òptics i cinètics que busquen la multiciplitat d´experiències.

Sempre inquiet i reflexiu, en la dècada dels vuitanta torna a fer un canvi en la seua producció i l´allunya d´aquestes construccions geomètriques per a centrar-se en l´estudi del problemes bàsics del volum i introdueix el tema de la figuració a partir de la seua visió personal sobre esferes del pensament i del nostre passat com ara la representació del cos humà, l´essència del barroc, els valors del temps i la memòria. En aquestes obres fetes en pedra, ferro i acer és evident la importància del dibuix i la qualitat estructual de la línia, que defineix l´escultura i configura la naturalesa humana.

Paral·lelament a totes les seus investigacions plàstiques cal mencionar la importància de les seues escultures monumentals en espais urbans i públics que han poblat diverses ciutats dins i fora del nostre territori, tot consolidant i integrant-se amb els projectes col·lectius en el temps i l´espai. És, a més a més, un brillant i lúcid analista de la seua època i dels fets artístics com es pot comprovar en els seus escrits i entrevistes.

La implicació d´Andreu Alfaro amb el projecte de l´IVAM va ser exemplar des del plantejament conceptual i estratègic del centre i ens ha deixat mostres tan esplèndides com el logo d´aquest institut, amb eixa simbiosi entre raó i espontaneïtat, entre pensament i sentiment, que ha d´incorporar l´expressió artística. Amb els anys, aquesta relació caracteritzada per la complicitat i la generositat recíproca ha donat uns resultats notables com el conjunt de treballs que s´han incoporat a la col·lecció i les diverses exhibicions del seu treball en les nostres sales o en altres espais i museus, o la magnífica edició del catàleg raonat de tota la seua obra escultòrica.

Amb reconeixements com el Premi Julio González ens reafirmem així en la defensa del treball d´aquells artistes que il·luminen la nostra existència i l´enriqueixen amb el misteri i la fascinació de la creació per a seguir lluitant per una vida i un món més lliures i participatius.