Si maula és un gat. Si lladra és un gos. Si brama és un burro. Si amaga factures és Camps... però qui paga la festa és el govern del Botànic. Perquè «les responsabilitats s´hereten» (Montoro dixit). Així que, abans d´aspirar a erigir-vos en hereus, haver reparat en el contingut de l´herència (això no ho ha dit, però segur que ho ha pensat). Vaja, que el ministre s´ha cobrat la multa per amagar factures detraent-la de les transferències estatals. Dit d´una altra manera: el govern popular d´allà castiga en diferit el frau del govern popular d´ací. Sabíem que Camps ens deixava pocs actius i molts passius. Però no sabíem que el PP nacional se´n desllapissaria, puix també és culpable, ja que tenia autoritat per evitar el frau i va exercir la indiferència activa.
Rebec com sóc a veròniques amansidores, agafe el bou per les banyes. Primera estocada: per què no es va blindar un finançament escaient a l´Estatut d´Autonomia de 2006, com alguns demanàvem? Segona estocada: sense finançament suficient, per què els executius de Camps van tirar la casa per la finestra del Micalet? Ací rau el dèficit que falsejaven amagant factures. I com que no vull fer de l´article un Mur dels Laments, que a més de complicar el diagnòstic no aporten solucions, hi va l´estocada definitiva: una cosa és ser solidaris per a què les comunitats pobres tinguen millors serveis, i una altra acceptar el dèficit del País Valencià per a què tinguen millors serveis que nosaltres. La solidaritat ha de ser negociada i no imposada; acceptada per qui dóna i per qui rep, puix no s´és solidari a la força.
Més enllà del mal ús que s´ha fet dels diners, si no en tenim un clau és perquè portem els genolls pelats de tanta genuflexió davant el poder de torn. Quan manava Aznar, el PP callava i el PSOE bramava. Quan manava Zapatero, la cosa anava al revés. I ara que mana Rajoy, no tornem al principi perquè el bipartidisme ha passat a millor vida. I així anem, en tocant a finançament, amb una mà davant i l´altra darrere.
