La vella aspiració de comunicació entre Natzaret i la resta de poblats marítims, insatisfeta per la trista i agònica vida del pont vell de ferro fins que se l´endugué la riuada de 1949, quedà albirada amb la construcció del nou Pont el 14 de novembre de 1931. Val a dir, però, que el projectat «Puente del Príncipe Asturias» en temps de la dictadura de Primo de Rivera, fou inaugurat com a «Puente de Astilleros» per les autoritats valencianes de la recent proclamada Segona República, el governador Francisco Rubio i l´alcalde Vicent Alfaro (el mateix que visqué a l´alqueria de Natzaret en l´actual C/ Francisco Falcons 26).

El nou accés alliberava la ciutat de l´enorme trànsit de carros pel pont del Mar eliminant el deteriorament mediambiental i físic que comportava, descongestionava el camí del Grau, i inaugurava un nou accés al port per a tota la mercaderia procedent per ferrocarril i per carretera de l´Horta Sud i la Ribera. (De pas -així de clar!-, havia propiciat una millora en la comunicació de Natzaret amb la resta de la ciutat de València pel camí de Montolivet, si bé res a veure amb el «passeig» que inicialment es proposava...). I a més a més contribuïa a la dinamització de tota la indústria arrecerada al seu entorn.

Segons Inmaculada Aguilar, aquest pont va ser una de les obres públiques més importants realitzades a València en els anys anteriors a la Segona República espanyola. Un pont caracteritzat per tenir en la seua base un plantejament intermodal (trànsit rodat, tramvia, peatonal)... Un dels trets més característics va ser la fabricació en formigó armat: «El seu sistema de construcció i fonamentació, la seua resistència i capacitat, i el seu caràcter formal i artístic en piles, baranes, alicatats ceràmics, enllumenat, que permeten adscriure´l a l´estil decó tan en boca en aquells anys» foren algunes de les seues característiques més rellevants. De tal manera que «el pont de les Drassanes és un exemple de la enginyeria en la dècada dels anys vint», i «un dels ponts més interessants i menys coneguts de València».

Tanmateix al llarg de la seua història ha sofert un deteriorament que ha motivat diverses intervencions: quant a l´aspecte estructural, una reparació completa en 1997, la reparació i renovació de les baranes, voreres y asfaltat amb motiu de l´event de la Copa d´Amèrica en 2007, i les obres d´adaptació del llit del riu i l´asfalt per a la celebració del Circuit de la Fórmula 1 que ocasionà la pèrdua pràcticament total de dos dels seus ulls; i quant a l´aspecte decoratiu en l´actualitat es troba greument danyat l´alicatat ceràmic dels timpans i detalls ornamentals a causa de la instal·lació de canonades, etc en ambdues façanes. Per no parlar del context immediat: un riu històric convertit en claveguera, un pont mig sepultat, envoltat d´espais enrunats a causa de preteses «glòries» de València...Cal valorar, per tant, la significació de les característiques artístiques, arquitectòniques i d´enginyeria d´aquest monument «entre la tradició i la modernitat». Cal valorar el paper històric que ha desenvolupat en tant que vertebrador del territori adjacent interrelacionant la urbanització, les indústries, tallers i mitjans de comunicació.

Fer-ho de veritat vol dir engegar una important restauració i també adequar l´entorn immediat de tal manera que un entorn decent pose de relleu la monumentalitat del pont, i a la inversa aquesta dignifique un entorn massa temps deteriorat.El 14 d´aquest mes de novembre el Pont de les Drassanes, que ha sobreviscut els bombargeigs de la guerra del 36 i les rues riuades de 1949 i 1957, va complir 85 anys. Però no ens trobem amb cor de cantar-li «Aniversari feliç!» Serà possible algun dia?